"La Invasión de los Hongos del Espacio"

L’Aoki pateix un esquinç de turmell durant una excursió a la muntanya. Obligat a passar la nit en una cabana junt amb el seu professor i el propietari del refugi mentre la resta de la classe tornava cap a l’autobús, poc es podia imaginar que aquella seria l’última nit que la Terra restaria tal com la coneixien. Quan la foscor de la nit va ser trencada per un objecte enlluernador que la travessà per acabar estavellant-se contra la muntanya, poc sabien dels horrors que patiria la humanitat. Una invasió silenciosa, subtil i mortal va començar a escampar-se. Sense pressa, però sense pausa, les espores van anar contaminant qualsevol forma de vida, no tan sols alimentant-se d’ella, sinó que també emprant-la com a mitjà de transport per anar guanyant terreny. Ben aviat la terra es va veure poblada per formes luminiscents amb tonalitats blavoses. L’era dels fongs s’obria pas entre els dominis dels humans.

Fitxa tècnica

Diabolo Ediciones publicà durant la segona meitat de 2025 “La Invasión de los Hongos del Espacio” (侵略円盤キノコンガ) d’en Marina Shirakawa. Publicat originalment en revistes de lloguer, kashihon, de l’editorial Akebono Shuppan l’any 1978, l’edició que tenim entre les mans està editada en rústica amb tapa senzilla de cartó en un format de 15 x 21 cm i un gruix de 210 pàgines. El volum inclou un prefaci d’en Takeo Udagawa i una retrospectiva de l’autor de la mà d’en Ryan Holmberg. La traducció és d’en David Heredia Pitarch.

Sobre l’autor

Nascut el 20 de setembre de 1940 a Sasebo, va aprendre dibuix de forma autodidàctica. Després de traslladar-se a Tokyo, va picar la porta de diverses editorials fins que Akebono Shuppan, editorial especialitzada en revistes de lloguer, li va donar una oportunitat. El seu nom, Marina, és un pseudònim inspirat en el programa Mariner de la NASA que va enviar sondes a Mart, Venus i Júpiter. En canvi, Shirakawa era el seu cognom real. En Marina Shirakawa va morir el mes de juliol de l’any 2000 amb 59 anys.

L’entreteniment del poble

“La Invasión de los Hongos del Espacio” és producte d’una època molt marcada per la por a l’espai exterior. Tot i que les revistes de lloguer, producte d’entreteniment econòmic en una situació general de crisi econòmica, ja estaven donant les últimes fuetades amb una recuperació (i reinvenció) del Japó que s’havia llençat de cap vers a la industrialització massiva, encara es publicaven històries com la que tenim entre mans que beuen directament de la cultura pop anglesa i, per extensió, estatunidenca. Els escrits de ciència-ficció dels anys 60 i 70, capitanejats per “La Guerra dels Mons” d’en Wells van obrir la veda a la proliferació de productes menors d’entreteniment on la Terra sempre era envaïda per tota mena d’éssers extraterrestres. En aquest context trobem en Marina Shirakawa, autor d’històries senzilles de terror sense gaires pretensions pensades per distreure i entretenir els obrers que arribaven a casa seva després d’una dura jornada laboral a les fàbriques.

En Marina Shirakawa és un autor especialitzat en relats de vampirs i zombis. Sense sortir massa d’aquest gènere, s’atreveix a donar la seva visió de “La Guerra dels Mons” amb una humanitat envaïda per platets voladors i una història que pot semblar molt suada, però que gaudeix d’uns quants trets molt interessants i destacables.

La guerra dels mons

Si coneixeu l’obra de Wells, sabreu que la invasió extraterrestre no va tenir èxit gràcies a un element microscòpic. Ni els exèrcits ni les armes terrestres van poder fer res contra els arribats d’un altre món, i van ser els virus i la seva capacitat de causar malalties que van exterminar l’invasor. Una miqueta com el que van fer els castellans amb l’arribada al nou món, però en el cas del relat de Wells amb final feliç per la humanitat. En un exercici d’autocrítica, en Shirakawa inicia la seva història amb un platet volador accidentat que s’estavella en un indret remot de les muntanyes japoneses. Els investigadors s’adonen que el problema no són els éssers que han dissenyat una nau espacial i que tenen coneixements tecnològics superiors, sinó la infecció fúngica que pateixen. Més enllà d’una vulgar candidiasi, la humanitat s’enfronta al poder de les espores, elements difícils de veure a simple cop d’ull que són transportats pels seus hostes i que tenen la qualitat d’arrelar i parasitar qualsevol tros de matèria orgànica, tingui vida o no.

La narrativa japonesa no està gens avesada a oferir-nos finals feliços, exaltacions del poder militar sota la bandera del sol naixent ni, molt menys, grans gestes heroiques d’un sol home contra l’adversitat. Un país vençut i anorreat manté al llarg de les dècades una mentalitat perdedora que queda plasmada en les seves manifestacions artístiques, i “La Invasión de los Hongos del Espacio” n’és un clar exemple. El missatge que desprèn la lectura d’aquest manga és terriblement desolador. No hi ha lloc per a l’esperança. Aquest cop és la humanitat qui lluita contra un element microscòpic i contra el qual ja té la batalla perduda abans que aquesta no comenci. Una nova volta de clau per a una història sobradament coneguda on la truita no tan sols es gira contra la humanitat, sinó que en el seu trajecte de descens després de fer-la giravoltar per l’aire, colpeja contra la vora de la paella, esclata i s’esmicola escampant-se, mig quallada, per tota la cuina, i és trepitjada pel xef que es trenca el coll contra el marbre després de relliscar. Això sí, cal destacar l’última escena abans del colofó final on veiem el protagonista balancejant-se en un gronxador empès pel vent. Una imatge que està, a parer meu, a la mateixa alçada que l’última vinyeta d’”Ashita no Joe”.

Influències directes

Tot i haver anomenat “La Guerra dels Mons” com a història més influent per tots els relats sobre invasions extraterrestres que vindrien més tard, “La Invasión de los Hongos del Espacio” té d’altres influències molt més properes, geogràficament parlant, i que salten a la vista de manera empírica i palpable en el manga d’en Marina Shirakawa. Una d’aquestes influències directes és el film de culte dirigit pel pare d’en Godzilla, l’Ishirô Honda, “Matango”, estrenat l’any 1963 on els habitants d’una illa pateixen els estralls causats per una invasió de fongs mutants. L’any 1968 es va estrenar el film “Vampire Gokemidoro”, una fosca pel·lícula dirigida per en Hajime Sato sobre uns supervivents d’un accident aeri on un d’ells és infectat per un estrany paràsit alienígena que s’alimenta de sang humana i que converteix el seu hoste en un vampir per aconseguir el preuat aliment. Per acabar, cal fer referència al manga “Biocity” (Seibutsu Toshi / 生物都市) d’en Daijirô Morohoshi. Es tracta d’una història curta publicada l’any 1974 on s’explica la creació d’un estat utòpic sense lleis ni guerra després que una sonda espacial provinent d’Ió, una de les llunes de Júpiter, s’estavelli a la Terra provocant que els animals i les màquines es fusionin.

Totes aquestes fonts d’inspiració, junt amb altres reminiscències que ens poden recordar diversos productes de ciència-ficció, o fantàstics, anteriors no fan altra cosa que corroborar que estem davant d’un producte fruit d’una època tant per temàtica com, en el següent paràgraf ja ho veurem, per estil.

Tractats micològics i etnologia

L’estil de dibuix ens recorda, sense cap mena de dubte, al del còmic nord-americà. Línies gruixudes, ombres marcades, expressions accentuades, la forma dels pentinats, les cares anguloses amb barbetes prominents... Si no fos pel sentit de lectura oriental i la quantitat d’onomatopeies en katakana, podríem assegurar que estem davant d’una creació nord-americana estàndard.

El ritme narratiu és molt irregular, quan sembla que l’acció agafa embranzida, l’autor insereix una sèrie de pàgines explicatives d’allò més aleatòries que trenquen totalment amb l’ambientació i la tensió aconseguides fins aquell moment. Aquest recurs, que tan sols serveix més per emplenar pàgines, converteixen “La Invasión de los Hongos del Espacio” en un tractat sobre micologia i en un intens treball etnogràfic sobre llegendes fantàstiques protagonitzades per bolets. Francament, l’experiència de lectura millora uns quants enters si evitem aturar-nos en aquestes descarades pàgines de farciment. Després, un cop acabada la lectura, es pot tornar enrere i donar-los un cop d’ull, ja que no deixen de ser una curiositat folklòrica d’allò més estranya.

Herois de cartó-pedra

Que Diabolo Ediciones hagi tingut la gosadia de publicar una obra tant de nínxol com és “La Invasión de los Hongos del Espacio”, és motiu de celebració i desitjar que arribin més apostes valentes com aquesta. Una obra que ens transporta enrere en el temps i ens fa recorda que hi va haver una època on els autors no tenien més pretensions que entretenir a una societat que tan sols buscava evadir-se de la feina amb una lectura lleugera, sense capes de profunditat ni missatges moralitzadors. Entreteniment a l’ordre del dia per trencar amb la jornada laboral i deixar-se endur per una història senzilla i sense pretensions. I això és el que trobarem entre les pàgines d’aquest volum, entreteniment sense ornaments. Una lectura divertida, dramàtica, increïble que ens retornarà a les sobretaules de cinema en blanc i negre protagonitzat per herois de cartó-pedra que, avui dia, estan a punt de caure per l’abisme de l’oblit.