"La Casa Encantada en el Cabo"

En el pavelló esportiu de Kitsunezaki, petit poble de la costa est del Japó, els refugiats pel tsunami van reunint-se amb les respectives famílies. Entre la gent s’hi troben dues joves, la Yui i la Hiyori. Les autoritats responsables de l’acollida no les deixen marxar soles per ser menors d’edat, però apareix la Kiwa, una dona d’edat avançada que les reclama com les seves netes. Sorpreses per l’oferiment d’allotjament de la dona, les noies li segueixen la veta per poder deixar enrere la sala esportiva sense haver de donar cap més explicació. Amb la intenció de seguir el seu propi camí, la Yui, acaba anant fins a la casa de la Kiwa empesa, per una banda, pel sentiment de responsabilitat cap a la Hiyori i no deixar-la sola i, per l’altra, perquè no té cap altre lloc on anar.

Fitxa tècnica

L’any 2021 s’estrena al Japó la pel·lícula “La Casa Encantada en el Cabo” (Misaki no Mayoiga, 岬のマヨイガ) dirigida per en Shinya Kawamo (“Noir”, “Sagrada Reset”). Realitzada als estudis David Production, la pel·lícula forma part del projecte "Zutto Ōen Project 2011 + 10..." que commemora el 10è aniversari del terratrèmol i tsunami de Tohôku. El guió és obra de la Reiko Yoshida (“El Teu Color”, “Violet Evergarden”, “El Amor Está en el Agua”, “Okko, l’Hostal i els Fantasmes”, “Liz i l’Ocell Blau”, “Lu Over the Wall”, “A Silent Voice”, “Buda: el Gran Viatge”, “La Haru al Regne dels Gats”...) i es basa en la novel·la homònima de la Sachiko Kashiwaba, convertint-se així en la tercera obra de l’escriptura que és adaptada al cinema d’animació després de “La Cité des Brumes Oubliées” i “The Wonderland”. La banda sonora va anar a càrrec d’en Yûri Miyauchi. La cançó que tanca la pel·lícula és “Mayoiga” del grup de rock Hitsujibungaku.

Selecta Vision va llicenciar la pel·lícula i la va estrenar amb doblatge al castellà durant el mes de setembre del 2022. També en va editar les diferents edicions físiques. Malauradament, cap d’elles compta amb versió catalana.

Pertinença

Ambientada en la costa est just després del gran desastre provocat pel terratrèmol i posterior tsunami del 2011, “La Casa Encantada en el Cabo” segueix les passes de dues menors d’edat, la Yui i la Hayori, que es troben enmig de la tragèdia, malgrat que provenen de dues realitats ben diferenciades. El sentiment de desemparament d’una i el de total desconfiança de l’altra, fruit de les respectives experiències recents, queden arraconades de forma momentània per la situació d’emergència viscuda i la necessitat de recuperar certa normalitat. La unió fa la força i aviat s’adonen, potser a contracor, que necessiten un punt de suport per deixar enrere els traumes psicològics que els ha causat el passat immediat. A mesura que avança el film, veurem l’evolució dels personatges cap a la confiança, la generositat i la necessitat de formar un vincle familiar per tenir un indret on pertànyer. Tots aquests sentiments creixeran gràcies a la vella Kiwa que farà les funcions de catalitzador en les ànimes de les dues joves i posarà ordre al caos de sentiments que les remou per dins.

Folklore regional

La pel·lícula aprofita la seva concreta localització per endinsar-nos en el folklore local de la zona. Els elements fantàstics que podem veure queden extensament recollits en l’obra “Llegendes de Tôno” d’en Kunio Yanagita. L’element principal, la mayoiga, és una creença fantàstica que no es troba en cap altra zona del Japó. Aquesta superstició tan arrelada a la zona d’Iwate parla de cases fantàstiques que s’apareixen enmig del bosc quan un viatger es perd. En entrar a la casa, el visitant es troba la llar de foc encesa i una taula parada amb un fastuós banquet. Si el viatger toca qualsevol cosa de la taula la desgràcia el perseguirà la resta de la seva vida. En canvi, si marxa de la casa deixant-ho tot com ho ha trobat, la sort l’acompanyarà. Quan la Yui i la Hayori arriben a la casa de la Kiwa, a poc a poc es van adonant que hi passen coses estranyes, és com si la casa fos una entitat amb vida pròpia. A mesura que avança el film, la comunió entre les dues noies i la casa és d’una complicitat total.

És ben clar que l’element principal de la pel·lícula es basa en les mayoiga descrites per en Yanagita passades pel sedàs de la infantilització i estandardització de la severitat de la llegenda original. Així ens trobem amb una mayoiga diplomàtica, presentada com una entitat protectora, que segueix fil per randa els paràgrafs d’un contracte inherent, pel simple fet de posar els peus dins de la construcció, que diu que la casa prendrà cura dels inquilins si aquests tenen cura de la casa. Una simbiosi on tothom surt guanyant i que ajuda a desenvolupar els vincles afectius de la Yui i la Hayori.

Altres mostres del folklore local són els kappa que hi apareixen. A diferència dels típics habitants del riu de pell verda que podem trobar arreu del Japó, aquests tenen la particularitat de ser vermells.

Tant és si són kappa o persones. La gent bona és gent bona

Tornant al desastre de la costa est del Japó. La gran onada no tan sols va afectar els humans provocant una gran quantitat de morts, també va causar enormes danys materials, pèrdues animals i vegetals, destrucció del terreny i un desastre nuclear, sinó que també va produir un profund daltabaix en el món espiritual. El desgast de les roques de la costa i l’erosió dels penya-segats van oferir una escletxa de fugida a una poderosa entitat malvada que amenaça en tornar a instaurar el seu regnat de foscor. I aquí és on entren en joc tots els éssers fantàstics descrits en el llibre “Llegendes de Tôno”.

Humans i yôkai units per vèncer al senyor del mal, una premissa que ja s’ha vist diverses vegades al cinema i que té el seu màxim exponent en la personal versió de Takashi Miike de “La Gran Guerra Yôkai”. En el cas de “La Casa Encantada en el Cabo”, el film ens anirà conduint a través d’un laberint de petites trames per acabar desembocant en un clímax final on tot convergirà i acabaran per enfrontar-se les forces del bé contra les del mal.

Alts i baixos

La pel·lícula provoca una gran quantitat de sentiments confrontats, com ara un guió força complex i amb múltiples capes de lectura que vol tocar molts pals com el desastre natural, la soledat, la síndrome posttraumàtica, el maltractament infantil, la necessitat de ser acceptat i els vincles familiars entre moltes altres coses, però que a l’hora de la veritat passa de puntetes pel costat de molts d’aquests temes i no acaba d’endinsar-s’hi. Suposo que és el que té disposar d’un temps tan limitat com el que ofereix una pel·lícula de 100 minuts.

L’animació és molt bona i ens ofereix moments d’acció amb escenes ambicioses molt ben reeixides. També hi ha detalls interessants com els canvis d’estil en el dibuix depenent del moment del relat. Malauradament, aquests encerts queden deslluïts quan fa acte d’aparició un CGI tan catastròfic que un es voldria arrencar els ulls i substituir-los per dues mandarines com a càstig per haver sigut testimoni d’aquest horror tècnic.

També hi són presents els característics alts i baixos en el ritme narratiu del cinema japonès. La història es pren el seu temps per presentar els personatges i ens endinsa en el seu passat emprant petites subtileses que s’han d’anar atrapant gairebé al vol per, de sobte, precipitar-se en una trama fantàstica que es desenvolupa a gran velocitat, però que és constantment interrompuda pels diferents relats secundaris que afecten, un altre cop, el passat de les protagonistes.

Déjà-vu

“La Casa Encantado en el Cabo” té moltes virtuts i seria un molt bon producte d’entreteniment per a tota la família si no acumulés, alhora, un bon grapat d’inconvenients que poden arribar a desenganxar-nos del fil i del clímax aconseguit amb una història que té molt de potencial, però que han decidit convertir-la en un déjà-vu força suat. I no parlo tan sols de l’èxit d’en Miike “La Gran Guerra Yôkai”, sinó pel guió de la Reiko Yoshida que ens transporta a anteriors treballs seus com “Okko, l’Hostal i els Fantasmes” o la meravellosa “Una Carta per la Momo”, escrita i dirigida per en Hiroyuki Okiura.

No obstant això, la pel·lícula es deixa veure com el producte destinat a l’entreteniment familiar que és i els menys exigents, els petits i joves de la casa, la gaudiran plenament, ja que ve farcida de grans missatges com la bondat desinteressada o mostrar agraïment per les coses bones que ens pot aportar la vida. L’aparició dels yôkai també és un element molt tractiu tot i que no estiguin integrats dins del nostre imaginari popular i se’n desconegui la seva naturalesa i la funció tradicional que tenen cada un.

Com a colofó vull assenyalar que és un encert que es posi en el centre de la premissa el particular folklore de la regió de Tôno, ja que permet un petit tast de les particularitats etnològiques regionals al públic en general.