"La Casa de les Belles Adormides"

En un petit hostal de províncies, els vells podem passar la nit en companyia de noies joves totalment nues, però narcotitzades. Els clients dormen al seu costat amb la condició inviolable de no tocar-les amb l’esperança que la proximitat de la bellesa que ofereix la joventut els permetrà reviure records dels seus millors anys, quan estaven plens de vigor i energia.

Fitxa tècnica

Viena edicions publica, dins de la col·lecció El cercle de Viena, la novel·la curta del Premi Nobel de Literatura Yasunari Kawabata, “La Casa de les Belles Adormides” (眠れる美女, Nemureru Bijo), publicada originalment l’any 1961. L’edició de Viena és en rústica cosida amb sobrecoberta en un format 14,5 x 21,5 cm i un gruix de 128 pàgines. L’obra inclou un comentari d’en Yukio Mishima. La traducció va a càrrec de la Sandra Ruiz i de l’Albert Mas-Griera.

Vida i mort

Considerat com un dels relats més poètics d’en Kawabata, “La Casa de les Belles Adormides” confronta de la forma més impactant i provocadora possible la vellesa i la joventut.

El rebuig social cap als ancians que, fins i tot ells mateixos, veuen la seva edat avançada com una cosa dolenta, lletja i miserable, els converteix en éssers que ja ho han donat tot a la vida i que tan sols els queda esperar que se’ls apaguin les forces per abandonar un món que els maltracta on no els trobaran a faltar un cop hagin partit. Persones que no tenen res més per a viure que els records. Records que els mostren allò que van ser junt amb totes les muntanyes que van ser capaços de moure i que els permeten sobreposar-se a una realitat fosca i cruel, la del decrèpit que molesta i que ja no pot aportar res. Homes d’edat avançada, educats dins del sistema patriarcal on eren el motor de la llar, els que sustentaven l’economia familiar i qui tenia l’última paraula en qualsevol decisió, i ara, al final de la seva vida, es troben tots sols vivint en un poble qualsevol. Vidus que han caigut en l’oblit d’uns fills que van marxar a la gran ciutat buscant prosperitat i per formar una família on no hi ha lloc per a un moble desballestat infestat pel corcó.

Aquests ancians desemparats busquen la companyia de noies joves en la màxima plenitud de la seva bellesa per rememorar experiències del passat. Aquí és on trobem el testimoni de l’Eguchi, protagonista que, amb l’excusa de la curiositat, ja que ell no és tan vell per a necessitar aquestes experiències, ens narrarà les sensacions que li produeix allitar-se amb joves belleses. Així, experiència rere experiència, anirem descobrint tot el seu passat i coneixerem les dones, o almenys els seus fantasmes, que van marcar profundament la seva vida. Quatre són les vegades que el personatge visita el petit hostal d’una sola habitació d’hostes i quatre són les trobades amb les belles dorments, cada cop una de diferent.

Les noies, tot i estar profundament adormides, transmeten a través del son bona part de la seva personalitat: la postura, els moviments inconscients o, fins i tot, amb la forma de respirar o de parlar en somnis ens omplen d’informació sobre el seu caràcter. En Kawabata aconsegueix que ens fem una idea de com són totes elles, malgrat el seu estat inconscient, emprant les sensacions que rep l’Eguchi.

Esperpent

“Podem dir-ne promiscuïtat, d’això? Amb una noia adormida, que no s’adona de res? Que tant li fa si és amb un o altre?”

Mancat de qualsevol mena de moral i en un acte ple de repulsió, el protagonista no es limita a observar i descriure allò que veu, sinó que també es dedica a grapejar i explorar profundament a la noia induïda al coma. Els pensaments més lascius van derivant, a poc a poc, cap als records del passat. Així anirem coneixent la mare o les filles del protagonista juntament amb les seves amants i altres conquestes amoroses.

Tot i la ignomínia dels actes descrits, val a dir que a l’hora de la veritat la premissa funciona. Si deixem de banda els paràgrafs més explícits, quan l’autor aprofundeix en el passat del protagonista, quan ens submergeix en els seus records, la narrativa onírica atrapa i ens trobem envoltats per una munió de sentiments diversos que es fan notar en petites pinzellades. Enyorança, orgull, amor, tendresa, confusió, empatia, sorna, desig, plaer, dolor, impaciència, anhel, remordiment, admiració, por... Els records de l’Eguchi transmeten, sota la ploma del Premi Nobel de Literatura, de forma clara i concisa allò que evoquen i arriben al lector com si aquests records fossin seus. Llàstima que la font que provoca aquests records, les noies, ens transportin als antípodes de totes aquestes sensacions.

La realitat supera la ficció

La lectura de “La Casa de les Belles Adormides” té molts passatges incòmodes que ni tan sols la meravellosa prosa d’en Kawabata poden dissimular. Hi ha moments que no he pogut reprimir sentir-me transportat a l’actualitat més esgarrifosa del patetisme humà i recordar el descobriment i posterior judici mediàtic del cas de Mme. Pelicot, la dona que va ser violada múltiples vegades per desenes d’homes mentre restava inconscient narcotitzada pel seu propi marit. Això em fa suposar, i segur que no m’equivoco, que tot ja està inventat i que en Kawabata tan sols ha agafat una notícia de l’època o, ni tan sols això, un rumor o una història que li va arribar sobre un local on es duien a terme aquesta mena de pràctiques i va decidir plasmar-ho en aquesta novel·la intentant donar una explicació (justificació) al perquè es duen a terme aquestes pràctiques tan aberrants.

Joc provocador

“La Casa de les Belles Adormides” és una lectura incòmoda. L’autor desenvolupa una sèrie de records plaents a partir d’un acte aberrant, repulsiu. Aquest joc provocador on es barregen la decrepitud de la vida amb l’alegria de la joventut és una comparació directa amb l’hivern de la vellesa i la primavera de quan es té el món als peus esperant a ser gaudit. La prosa d’en Kawabata és directa, punyent, i els seus personatges es mostren en tota la seva complexitat humana. Els sentiments contradictoris de l’Eguchi es mantenen en peu de guerra al llarg de tot el llibre, i per proximitat, el lector resta atrapat per la dualitat que traspua el text, la decadència humana feta poesia.