"Els Meus Dies al Cafè Torunka"

El petit cafè Tarunka és un discret establiment amagat en un dels carrerons que s’endinsen cap al barri de Yanaka, a Tokyo. De fet, està tan amagat que és molt inhabitual que hi entrin clients espontanis a l’establiment, i els pocs que ho fan o bé s’han perdut o bé hi van empesos pel destí. La cafeteria està regentada per l’Isao Tachibana, a qui sempre el trobarem darrere la barra. La seva filla Shizuku i un cambrer contractat per hores, en Shûichi, li donen un cop de mà.

Fitxa Tècnica

L’editorial Navona va publicar aquest any 2025 una nova obra d’en Satoshi Yagisawa (“Els meus dies a la llibreria Morisaki”, “Amics i llibres a Jinbôchô”) “Els Meus Dies al Cafè Torunka” (純喫茶トルンカ) amb traducció de la Marta Moya. Editat en rústica amb solapes, el format és de 14 x 21 cm amb un gruix de 256 pàgines. El paper emprat és d’un gramatge mitjà amb lleugera transparència i d’un color blanc trencat. Com va sent habitual amb aquesta editorial, el volum ve acompanyat per un punt de llibre. Com a curiositat, cal dir que a la pàgina web de l’editorial, aquest llibre no apareix en cap de les seves seccions corresponents, ni catalogat per nom d’autor ni per col·lecció, sèrie M. Si es fa servir el buscador tampoc apareix. És com si mai l’haguessin editat.

Humanisme de proximitat

A partir dels tres personatges habituals del cafè Torunka, en Yagisawa expandeix un petit univers, carregat de sentiments i reaccions molt humanes, tot incorporant altres actors que giraran dins l’òrbita del petit establiment. Així que no tan sols podrem conèixer amb intensitat els protagonistes, sinó que, a més, ho farem a través de les aportacions que ens duran els nouvinguts que es plantegen tant o més interessants que aquests.

L’autor aprofundeix en l’aspecte emocional de cada un dels seus personatges i ens planteja situacions, preocupacions, pors, penediments i un interminable reguitzell de comportaments que tots hem experimentat en algun moment o altre. I ho fa d’una forma tan natural i propera que si no fos perquè el llibre està ambientat al Japó, podríem assegurar que les històries que estan passant tenen lloc a la nostra cafeteria habitual. La raó és que, al cap i a la fi, els sentiments són universals i és el que fa iguals a les persones, habitin l’indret del planeta que habitin.

Encontres

“Els Meus Dies al Cafè Torunka” ens porta tres històries que, d’una manera o altra, van lligades amb l’establiment que dona el títol al llibre. Tres històries amb un denominador comú, el retrobament entre dues persones que, per certes circumstàncies, els seus camins s’han allunyat. Les causes que provoquen aquestsencontres són molt diverses, però totes elles venen plenes d’enyorança i una imperiosa necessitat de redempció. L’insuportable dolor que provoca la pèrdua de la persona estimada, de l’amic, del company, fa que les persones girin la mirada cap enrere i, fent cas al cor, desfacin les seves passes i tornin al punt on el camí es va bifurcar per seguir les traces de l’altra i poder esbrinar, com a mínim, com li van les coses i si està bé.

La narració està feta en primera persona, però com que es tracta de tres històries diferents, el narrador canvia en cada una d’elles. Realment, es podrien llegir de manera independent, ja que, a l’hora de la veritat, l’únic lligam que hi ha entre elles és l’aroma cafeter del petit establiment i potser quatre paraules que s’entrecreuen els personatges recurrents de la cafeteria. No obstant això, la sensació de petit univers que en Yagisawa confereix a aquestes tres històries independents contextualitzant-les en un mateix espai i en un període temporal molt acotat, fa que sigui tot molt més agradable, més ordenat i identificable.

Tres històries

-“Les ballarines dels diumenges” obre la col·lecció de relats amb en Shûichi de protagonista. Un dia, arriba una nova clienta a la cafeteria Torunka i li diu al cambrer que en una vida anterior que va tenir lloc a París durant la Revolució Francesa, tots dos eren amants. A partir d’aquesta trasbalsadora revelació, un joc de complicitats, picades d’ullet i somriures sorneguers es desplegarà entre la divertida Chinatsu i un Shûichi totalment fora de la seva zona de confort.

A part dels dos protagonistes, també tindrem un petit tast d’altres personatges com són el propietari de la cafeteria i la seva filla, l’Isau i la Shizuku, i també coneixerem a la Sanae, companya i amiga d’aquesta última.

-“La ciutat del retrobament” és una emotiva història sobre la culpa, el remordiment i la necessitat de fer-se perdonar. En Hiso arriba a la Torunka buscant un antic amor que va deixar enrere per l’egoisme propi de la joventut. Un egoisme que el va dur a prendre una llarga cadena de decisions equivocades fins que va tocar fons. Ara, intentant a tornar a escalar l’abisme en el qual va caure, coneix a la Sanae. Tot i els anys que els separen, el vell trobarà en ella tot allò que estava buscant.

“Una gota d’amor” és el més dur dels tres relats. En Yagisawa fa entrar el lector dins de la Shizuku, la filla del patró de la cafeteria. Mentre coneixem la realitat actual que l’envolta i alguns dels seus traumes infantils, ens posarem al dia de com li va a la Chinatsu, la protagonista del primer relat. Amb moments més bons que altres, tot sembla anar-li bé a la Shizuku fins que un encontre casual enmig del carrer fa que el dolor del passat remunti a flor de pell. Un dolor que ha retingut i amagat durant molt de temps, però que ara, en tornar, fa que la protagonista canviï de manera radical la seva forma de ser. Aquí entrarà en joc un nou personatge que fins ara tan sols s’havia anomenat de passada, l’amic de la infància de la Shizuku, en Kôta.

Marcats pel passat

A “Els Meus Dies al Cafè Torunka”, tercer llibre d’en Satoshi Yagisawa que es publica en català, l’autor ens transporta a un altre indret de Tokyo on tampoc arriben els turistes ni els visitants de pas i on la vida de barri es desenvolupa sense gaires alteracions. Amb aquesta translació, apareixen nous personatges i noves maneres d’enfrontar-se, no al present, sinó a un passat que pren moltíssima importància. És ben cert que tots en tenim un, de passat, i aquest és l’element en el qual l’autor incideix, grata i fa prospeccions arqueològiques per arribar fins als seus fonaments, on es troba l’essència, i mirar com tot això pot encaixar en l’actualitat.

De nou, ens trobem davant del circ de tres pistes que és la vida, on els sentiments caminen per la corda fluixa sobre un monocicle i els personatges s’esforcen a confiar entre ells alhora que es llencen cap al buit des del seu trapezi, esperant que l’altre els agafi al vol des del seu gronxador i evitar fer-se mal.