"Onnagata i altres contes"

Geni controvertit i provocatiu seria una descripció ràpida de la figura d’en Yukio Mishima. I n’hi ha per això i per molt més, ja que quan un mira tot allò que va fer més enllà de la producció literària ens adonem que estem davant d’un personatge amb majúscules. La seva ideologia política i les seves obsessions van quedar sobradament gravades en els seus textos, així que no podem dir que ens trobem davant d’un individu que hagi volgut dissimular les seves inclinacions per agradar a tothom. Militant acèrrim d’ultradreta, com se sol dir actualment, va ser un nostàlgic dels temps pretèrits i, segons ell, molt millors pel que fa a valors ètics i morals. Tanmateix, no es pot dir que en Mishima fos una persona contradictòria quan va fer bandera dels seus principis al llarg de tota la vida i els va defensar fins a les últimes conseqüències.

Ara es parla molt de separar l’autor de la seva obra, però amb en Mishima és impossible. Els seus relats van plens de consignes i lloances cap a l’antic règim feudal, la figura de l’emperador i la mentalitat imperialista d’un Japó ple d’orgull, bel·ligerant i escollit pels déus. També hi trobarem altres elements recurrents com l’homosexualitat, la forma física i el nihilisme de la societat actual, entre altres temàtiques totalment apassionants. I això és el que transmet en Mishima, passió per allò en què creu. Estiguem d’acord o no amb la seva manera d’entendre l’ordre social, en el meu cas ja us dic que no, no es pot discutir que la prosa d’aquest escriptor és absorbent, rica, poderosa i escruixidora. La capacitat descriptiva, la forma tràgica de presentar les situacions, la complexitat dels seus personatges, la profunditat analítica dels sentiments i el coneixement precís de la condició humana, fan que les seves obres siguin autèntics mostraris d’éssers humans amb totes les seves llums i, també, totes les seves ombres.

De tota la producció d’en Yukio Mishima sempre se n’ha destacat les novel·les, però cal saber que també va escriure obres teatrals, poesia i va cultivar amb passió el relat curt. És d’aquest últim gènere literari que parlarem en aquesta entrada.

Fitxa tècnica

El mes de novembre del 2024, Edicions del Cràter publicà “Onnagata i altres contes”, un volum que conté vuit relats curts d’en Yukio Mishima. L’edició és en rústica amb solapes en un format de 12 x 19,4 cm amb un gruix de 272 pàgines. El paper emprat té un suau color crema i té un gruix mitjà que permet certa transparència de la tinta emprada, però sense arribar a molestar per la lectura. La selecció de relats va anar a càrrec de n’Oriol Ràfols i na Mariona Bosch i la traducció del japonès és de n’Albert Nolla.

Minuciós i obsessiu

No ha de ser fàcil traduir a en Mishima, ja que es tracta d’un autor que treballa moltíssim les seves obres i sempre dota de molta complexitat i profunditat els seus textos. És per això que el primer que vull dir sobre aquest llibre és que la traducció és impressionant. L’autor té la capacitat de desplegar tot un univers de personatges, situacions i sentiments en l’espai limitat que ofereix el format del relat curt, destriant les paraules per donar el sentit precís parant compte a la més petita subtilitat del seu significat. Aquesta proesa tècnica i creativa ens arriba amb tota la seva força en la traducció al català d’Albert Nolla.

Dit això, també vull destacar la selecció de relats que conformen “Onnagata i altres contes”. La selecció s’ha fet amb la intenció de deixar un tast de les principals preocupacions d’en Mishima. Així doncs, en aquest volum trobarem relats sobre homosexualitat, nacionalisme i pensament de dretes, la bellesa, la mort, la família i l’amor romàntic. En Mishima acostumava a escriure sobre experiències pròpies o de fets i notícies destacades que havien ocorregut durant la seva vida. Els personatges són, moltes vegades, projeccions d’ell mateix o d’alguna de les seves facetes més marcades. Potser no va cultivar la “novel·la del jo” amb la mateixa intensitat que altres contemporanis seus, però és ben clar que coneixent el personatge i els fets que van marcar la seva trajectòria i desenllaç, es pot dir que hi ha molt d’ell en les seves creacions.

El punt just de complexitat

La prosa d’en Mishima té el punt just de complexitat per no fer-se carregós. No posarem en dubte la seva capacitat descriptiva i com pot arribar a insistir en una característica d’un personatge o en donar voltes sobre una situació per crear suficient tensió i fer-nos partícips d’allò que ens explica. La intensitat narrativa ens transporta i fa que el relat ens envolti, que el puguem palpar i moure’ns per ell com en un decorat ple de vida. La seva ploma fa que els personatges ens semblin reals i els sentiments que desprenen abordaran el nostre estat d’ànim contagiant-nos com si fóssim els confidents directes de les seves confessions.

Però com ja he dit, aquesta prosa té un equilibri molt delicat entre la descripció psicològica i l’acció. L’autor sap fer avançar la trama al mateix temps que busseja per les ànimes dels seus protagonistes, afavorint que el lector no quedi atrapat durant pàgines i pàgines en un punt mort que no ens du a cap lloc. Si a això hi afegim la capacitat que té en Mishima per analitzar els sentiments humans i descriure’ls amb la mateixa precisió d’un rellotger junt amb un control del ritme narratiu excels, ens adonarem que no era gens forassenyat que el seu nom aparegués en les quinieles del premi Nobel durant una bona pila d’anys.

Tot i que hi ha dues novel·les publicades en català d’en Mishima, aquesta col·lecció de relats curts és la millor manera d’entrar dins l’univers d’aquest escriptor. El relat curt ens ofereix un format molt més digerible al mateix temps que ens aporta un tast temàtic molt variat sobre l’imaginari més recurrent.

Els relats

Les històries que formen “Onnagata i altres contes” són:

- “Onnagata”: Aquest és el relat que dona nom a aquest recull de contes i està ambientat dins d’un grup de teatre kabuki. En Mishima sempre ha estat un gran seguidor de les representacions teatrals de dos dels tres gèneres tradicionals japonesos: el kabuki i el noh. Això el converteix en un gran coneixedor d’aquestes disciplines i de tots els assumptes que envolten a una companyia de teatre clàssic. En el període Edo les dones tenien prohibit actuar damunt d’un escenari davant del públic i, avui dia, el teatre kabuki conserva aquesta limitació patriarcal. Com totes les manifestacions artístiques tradicionals japoneses, el teatre kabuki és una activitat amb una gran jerarquia i que consta d’enormes períodes d’aprenentatge i, per tant, d’especialització. Una figura rellevant, que és una mostra d’aquesta estructura tan quadriculada, és l’onnagata, l’actor que encarna papers femenins. Aquest actor ha d’estar dotat d’una sensibilitat especial per fer el seu personatge el més femení possible i val a dir que al Japó hi ha fins i tot rànquings que classifiquen les capacitats interpretatives d’aquests actors.

A “Onnagata” trobem a en Masuyama, un gran coneixedor del teatre kabuki i gran admirador d’en Mangiku Sanokawa, la millor onnagata segons el seu criteri. Aquest personatge se les empesca per entrar com a assistent a la mateixa companyia de teatre on està el seu admirat actor. En aquells moments la companyia està sota les ordres d’un nou director que té una visió força moderna del teatre kabuki i demana un esforç interpretatiu al qual els actors no estan acostumats. Com és d’esperar, la tensió no triga en instaurar-se a l’ambient laboral. “Onnagata” és un intens relat d’amor entre homes no correspost que ens transporta entre les bambolines d’una companyia teatral alhora que ens dona una classe magistral sobre aquest gènere clàssic japonès. La lluita entre tradició i modernitat és un dels altres elements que hi destaquen.

-”La perla”: Pel seu aniversari, la Sra. Sasaki convida les seves amigues a festejar-ho a casa seva. Com que l’ocasió s’ho val, decideix posar-se un anell amb una perla. Abans no comenci la reunió, la perla, que ja estava fluixa, acaba caient i per no amoïnar els convidats, la deixa damunt del moble, al costat del pastís. La trobada entre les amigues es desenvolupa amb total normalitat fins que un accident fa caure el pastís i la perla desapareix.

En Mishima ens ofereix quatre versions de la mateixa història des del punt de vista dels diferents personatges amb l’excusa de la desaparició de la perla. El relat ens mostra les més variades baixeses humanes de l’anomenada burgesia japonesa mentre cada un dels actors que intervenen fan suposicions basant-se en l’afinitat que hi ha amb la resta d’assistents. El relat fa un acurat retrat sobre els prejudicis, l’enveja, la difamació, la supèrbia, la falsedat i altres virtuts de la societat actual.

-”Fulls de diari”: El marit de la Toshiko és actor i sempre té compromisos nocturns on ella no està mai convidada. Finalment, se les empesca per poder anar-hi a una de les festes com acompanyant. Ja avançada la celebració, l’actor es converteix en el centre d’atenció explicant la meravellosa experiència que va viure quan la criada va donar a llum enmig del menjador de casa. L’escena que visualitza l’home no té res a veure amb els fets que recorda la Toshiko.

El relat analitza la consciència de classe. La diferència d’atenció que reben els rics i els pobres. La hipocresia de donar el mínim possible pensant que s’està fent un gran favor humanitari és el missatge bàsic d’aquest conte. El retrat que es fa de l’ànima torturada per la culpa de la Toshiko és impressionant.

-”Patriotisme”: El tinent Takeyama i la seva esposa se suïciden pel tradicional mètode del seppuku després del fracassat cop d’estat del 1936. La jove parella feia 6 mesos que s’havia casat. Ell tenia 30 anys i ella 23.

Un relat que romantitza el suïcidi ritual samurai i se centra en l’amor que senten mútuament els dos amants i amb tots els preparatius que comporta l’acte que volen cometre. Un text ple de sensibilitat que seria l’exemple d’amor pur en una curta, però intensa relació si no fos per les terribles connotacions ideològiques que conté la narració. És brutalment punyent l’escena on es descriu la mort del protagonista masculí davant la mirada impertèrrita de la seva dona. La intensa descripció del dolor, l’esforç d’aguantar de genolls mentre s’obre la panxa, amb tots els pensaments que creuen pel cap dels dos protagonistes, converteixen una escena dramàtica, tràgica, desagradable i que posaria els pèls de punta a qualsevol en un quadre amb una estètica sublim, poderosa i atractiva. D’això és capaç en Mishima en la seva admiració i lloança cap al bushidô i el codi d’honor creant una escena dolorosament romàntica que es converteix en el presagi del seu propi destí.

-”El sacerdot del temple de Shiga i el seu amor”: l’enamorament implica un conflicte amb la fe religiosa. El gran sacerdot del temple de Shiga era un home vell de gran virtuositat que ja s’havia desapegat del món terrenal. O això creia ell fins que va conèixer la gran concubina de Kyôguku.

Crisi existencial, la puresa i el desig, el cos i l’espiritualitat. L’autor explora la dualitat humana i com són d’incompatibles el pla terrenal i el pla místic. L’obsessió del sacerdot és l’excusa per analitzar la immutabilitat de l’ànima, un altre de les grans temàtiques guerreres de l’antiguitat que ha arribat fins avui dia com a exemple del virtuosisme tradicional japonès. Tot i que la història no té una localització temporal concreta, els elements que apareixen no deixen cap mena de dubte en què transcorre durant l’època medieval, quan les concubines imperials eren reconegudes amb tota mena d’honors.

-”La cigarreta”: Relat autobiogràfic situat en l’època quan l’autor era alumne d’una escola elitista. L’encontre casual amb un alumne més gran que li ofereix una cigarreta i la relació de complicitat que es crea entre tots dos és la base d’aquest relat sobre el despertar sexual i com en Mishima veu el seu passat com un jove de constitució dèbil més interessat en la literatura que en la pràctica esportiva. De fet, el noi més gran forma part de l’equip de rugbi de l’escola i el defensa de les burles dels altres membres de l’equip.

La importància d’aquest relat autobiogràfic on es descriuen sentiments homosexuals per part de l’autor recau en la impressió que va causar al premi Nobel Yasunari Kawabata, que va ser mentor d’en Mishima, i com va afectar la seva producció posterior on també va voler deixar constància de les seves experiències escolars amb el sexe masculí.

-”El termos”: En Kawase viatja molt sovint als Estats Units on passa llargues temporades per assumptes de negocis. En aquest últim viatge decideix passar tres dies a San Francisco abans de tornar al Japó. Allí coincideix amb l’Asaka, una antiga geisha que no veu des de fa cinc anys.

En aquesta història es posa en contraposició la vida oficial i l’extraoficial. L’amor que el protagonista sent per la seva família i per la seva antiga amant. Una dicotomia dolorosa que comparteixen un nexe comú, el termos. Aquest objecte quotidià, que representa la por irracional dels infants, desprèn un magnetisme que uneix les dues vides del protagonista i pren rellevància en el desenllaç final.

-”Mort a ple estiu”: En el pic de l’estiu, una dona perd, en un moment de descuit, a la seva cunyada i als seus dos fills en una platja poc freqüentada al sud de la península d’Ise.

En Mishima ens porta a un paisatge que coneix molt bé, les platges d’Ise, on tenia costum de passar els estius. La bellesa del paisatge contrasta amb la tragèdia sobtada, posant de manifest la fragilitat de la felicitat. El retrat psicològic que fa dels dos protagonistes i com cada un d’ells viu el dol és estremidor. Per la Tomoko, la mare, la pèrdua li ha canviat la percepció del món i les ganes de viure han fugit de la seva ànima. Per a en Masaru el dol és un tràmit que s’ha de dur de manera interna, sense que quedi reflectit en el seu semblant ni en els seus actes, malgrat l’afectació que li provoca. Dues maneres de veure i viure la desgràcia i com l’ésser humà és capaç de redimir el sentiment de culpa i fer les paus amb l’ànima.

Descriptiu i preciosista

En Mishima és un autor amb una gran capacitat descriptiva i analítica tal com ho demostren aquests vuit relats que conformen “Onnagata i altres contes”. El seu estil és preciosista, emprant gran quantitat de recursos estilístics ens transmet de maneraminuciosa tot el que rodeja i omple als seus personatges. Els retrats psicològics que en fa gaudeixen d’un detallisme eixordador que permet conèixer-los com si fossin persones reals que el lector freqüenta amb assiduïtat.

Les històries que es narren són molt planeres i fàcils de seguir, ja que la complexitat recau en els sentiments dels seus protagonistes. Aquesta intensitat descriptiva enriqueix la narració en detriment d’un ritme que es veu alentit. No obstant això, en cap moment el relat es fa pesat ni permet que l’interès del lector decaigui, convertint aquesta recopilació de relats curts en la millor opció per entrar en l’imaginari de Mishima en català.