"17 años"

8 anys més tard en Hiroki torna al lloc on tot va passar. Tots els records se li amunteguen al cap i les imatges dels fets apareixen desbocades, una darrere l’altre, davant dels seus ulls. La casualitat va voler que ell i el seu amic Takeichi coneguessin a en Miyamoto, el cap d’una banda de delinqüents amb estrets lligams amb la yakuza. El que al principi els semblava divertit, això de passar de ser uns simples passerells a convertir-se en els protegits d’un dels més temuts trinxeraires, a poc a poc va anar agafant tonalitats fosques quan es van començar a veure involucrats en casos de violència extrema, robatoris i violacions.

Fitxa tècnica

L’any 2022 l’editorial Mangaline va reeditar en un volum únic “17 años” (17歳, Jūnana-sai), un manga escrit per Seiji Fujii i dibuixat per Yôji Kamata (“Ànima Vertical”). L’obra va ser publicada a la revista Manga Action de Futabasha entre els anys 2004 i 2005. L’edició actual recopila els quatre volums que la mateixa editorial ja va publicar l’any 2006 en un sol volum de 856 pàgines de gruix en rústica amb sobrecobertes i en un format de 14,8 x 21 cm. La traducció va a càrrec d’en Jordi Olària, el qual també escriu l’epíleg de l’obra.

L’edició de Mangaline inclou il·lustracions a tot color a les primeres cinc pàgines. Malauradament, el gramatge del paper és baix i la transparència entre pàgines força important. El temut moiré també fa acte d’aparició en les vinyetes de penombra, allí on predomina el gris podem veure clarament els patrons repetitius d’aquest error d’impremta.

Els autors

“17 años” va ser dibuixat per Yôji Kamata, de qui poc sabem tot i ser un prolífic dibuixant que ha dedicat la major de la seva obra al manga esportiu. D’ell també tenim en català “Ànima Vertical”, publicat per Símbol Editors l’any 2024. Tot i això, la seva obra més important i per la qual és reconegut és la que ocupa aquesta entrada. El seu traç és ferm i clar amb abundància de detalls tant en els personatges com en els decorats. Però en allò que més destaca i on posa més atenció és en el dibuix de les cares. Els rostres reflecteixen a la perfecció tot allò que desprèn l’interior dels protagonistes, convertint els seus semblants en el motor que mou les sensacions i sentiments que arriben al lector. Més endavant entrarem en la història que ens explica “17 años”, però ja us puc avançar que sense el dibuix d’en Kamata, l’impacte que produeix aquesta obra no seria, ni de bon troç, tan punyent i aclaparadora.

En Seiji Fujii és un escriptor, guionista de no ficció i analista social especialitzat en el crim juvenil, la violència escolar, la pena de mort i els drets de les víctimes. “17 años”, tot i ser una obra de ficció, està basat en l’incident de la Junko Furuta i l’obra analitza un cas de segrest des del punt de vista dels agressors, la víctima, les famílies d’uns i altres i el de la policia. L’activisme d’en Fujii ha propiciat que “17 años” s’hagi complementat amb una sèrie d’entrevistes que aporten informació i un punt de vista professional a l’obra i al cas real en el qual està basada. Així podem trobar opinions com la d’en Hiroshi Motomura, secretari de l’organització nacional de víctimes de crims; la del sociòleg Shindi Miyadai; el psiquiatre Yasufumi Nakoshi o la de l’actriu i presentadora Kuniko Asagi.

El cas real

El 25 de novembre de 1988, quatre adolescents d’entre 16 i 18 anys van segrestar a la Junko Furuta, una estudiant de 17 anys, després d’haver-la fet caure de la seva bicicleta i convidar-la a pujar al seu cotxe per dur-la cap a casa amb total seguretat. Els quatre desconeguts la van retenir durant més de 40 dies, temps durant el qual li van infligir tota mena d’abusos com violacions múltiples, tortures físiques extremes, maltractament psicològic i una gran varietat d’humiliacions. El seu cos va ser trobat tres mesos més tard d’ins d’un bidó metàl·lic segellat amb ciment.

Tot i la denúncia de desaparició que va fer la família des del primer dia, la policia va actuar de forma totalment desencertada i negligent. No tan sols van llevar importància al cas de desaparició, sinó que també van estalviar esforços en aprofundir en la investigació tenint en compte que van estar a la casa on la Junko Furuta estava segrestada, però mai van passar del llindar de la porta.

Alguns dels agressors i assassins van ser jutjats com a menors d’edat i van rebre penes molt reduïdes, desfermant la indignació popular per la magnitud i crueltat del crim. Un fort debat social sobre la justícia aplicada als joves, la protecció de les víctimes i l’anonimat dels menors va esclatar arran d’aquest cas. També es va posar sobre la taula la necessitat urgent de canviar unes lleis que propiciaven certs errors judicials i la creació d’un programa sobre prevenció de la criminalitat juvenil.

Quatre percepcions de la brutalitat

“17 anys” planteja el segrest d’una noia per part d’una colla de delinqüents juvenils i reparteix el desenvolupament de la història en dos escenaris ben diferents. Cada un d’aquests escenaris té dos grups ben diferenciats, així doncs estem parlant de quatre faccions que intervindran al llarg del relat i que representen un punt de vista diferent de l’atrocitat que es relata a les pàgines d’aquest manga.

La Sachiko Ozawa

La víctima és la Sachiko Ozawa, una estudiant de batxillerat que és enganyada per un grup de delinqüents juvenils per fer-la pujar al seu cotxe i endur-se-la a una fàbrica abandonada per abusar d’ella amb total tranquil·litat. Per por de què la noia parli, decideixen amagar-la a la casa d’un dels seus segrestadors on, a banda de continuar patint diverses violacions grupals, la noia pateix un constant maltractament físic i psicològic juntament amb amenaces de prendre represàlies contra la seva família si intenta fugir. A mesura que avança la història anirem veient el deteriorament psicològic i un cos on se li marquen tots els ossos per la inanició que pateix durant el captiveri. Tot i ser la víctima, la Sachiko queda totalment eclipsada per la resta de personatges, quedant relegada a un paper d’indefensió total. Les poques paraules que surten d’elles són de súplica i la major part del temps se la veu totalment alienada de tot el que l’envolta en un gest d’autodefensa passiva. Seria molt interessant una continuació de la història on s’expliqués el dia a dia de la Sachiko després de patir aquesta experiència tan traumàtica i si és possible dur una vida normal quan s’ha patit la crueltat de maneres tan diferents i de forma reiterada.

En Miyamoto i en Hiroki

En el mateix escenari de la Sachiko trobem al grup de joves delinqüents. De tots ells en destacarem a dos per la seva aportació a la trama. En Miyamoto és el típic abusananos del barri que ja s’ha fet gran. Bo per a res, sense ofici ni benefici, utilitza la brutalitat per subjugar als altres. La colla d’adolescents que té al seu costat no hi són allà pel respecte que li professen, sinó perquè el temen. És tan gran la por que els produeix fer enfadar o contradir a en Miyamoto que la millor opció és abaixar el cap i qui dies passa, anys empeny.

L’altre integrant de la banda és en Hiroki i, en certa manera, el narrador d’aquesta història. En Hiroki és un menor d’edat, té 17 anys quan es produeixen els fets, igual que la Sachiko. Ell és tan sols un estudiant normal i corrent atret per la idea de pertànyer a una banda juvenil per la visió romàntica que té de viure en llibertat i en un context totalment anàrquic envoltat de companys fidels que li cobriran les espatlles en tot moment. Una miqueta el que es representa a “Tokyo Revengers” o a “Wind Breaker” (ambdues publicades en català), per exemple. Però la realitat és molt diferent. Captat dins la banda gràcies a un petit incident del qual en Miyamoto en persona li va treure les castanyes del foc, aviat s’adona que ja no hi ha marxa enrere. La sensació de llibertat s’esfuma quan és arrossegat a cometre furts i a protagonitzar pallisses mortals. La por de patir la ira d’en Miyamoto sobre la seva persona el duen a actuar contra el seu sentit comú. Això fa que es negui a ajudar a la Sachiko en diverses ocasions quan aquesta li ho demana, prefereix que sigui ella qui pateixi a canvi de continuar viu tot i ser conscient de la barbaritat que s’està cometent. Si algú podia haver evitat tant patiment, aquest era en Hiroki.

Familiars

En el mateix moment que detecten la desaparició de la Sachiko, la seva família es posa en contacte amb la policia. Filla d’una família desestructurada, la separació dels progenitors va fer que ella marxés a viure amb el seu pare, mentre que la Kimi, la seva germana bessona, es quedés a casa amb la seva mare. De tots tres, qui més s’involucra en trobar la Sachiko és la seva germana que pren la iniciativa per avançar-se a una investigació policial que no dona resultats positius. És ella qui aprofita cada segon de temps lliure per repartir fotografies de la seva germana als vianants per veure si algú li pot donar alguna pista d’on pot estar. També és la Kimi qui s’enfronta diverses vegades al covard d’en Hiroki convençuda que sap alguna cosa. La Kimi té la força i la voluntat que li han robat a la seva germana i en la seva desesperació farà tot el que estigui en les seves mans per trobar-la, encara que s’hagi d’endinsar en el cau de la bèstia.

Però els delinqüents també en tenen, de famílies. I tot i que hi ha moments on aparèixen diferents familiars dels segrestadors, em vull quedar amb la mare d’en Mizuno, el delinqüent que viu a la casa on és retinguda la Sachiko i que serveix de punt de reunió de tota banda. La mare d’aquest noi pateix contínues agressions per part del seu fill. Qualsevol cosa que faci desferma un huracà de violència que es dirigeix cap a ella en una pluja de cops i menyspreus. De vegades, n’hi ha prou amb tan sols dirigir-li la paraula. El pare ha après la lliçó i sap com fer per passar desapercebut davant la presència del seu fill, però una mare serà sempre una mare i sovint hi haurà quelcom a recriminar al seu fill. No obstant això, la dona sospita que quelcom no girà rodó dins l’habitació del seu fill on arriba, fins i tot, a veure a la Sachiko en un avançar estat de deteriorament a causa al seu cos esquelètic i a l’olor nauseabunda que impregna tota l’habitació. Per evitar més problemes, no té més remei que confiar en el seu fill i creure que la noia és la parella d’un dels integrants de la banda, malgrat que a una mare no se la pot enganyar.

La policia

La quarta part integrant d’aquest duríssim relat és el cos policial. Des d’un principi no es prenen seriosament, ja no tan sols el cas de desaparició de la Sachiko, sinó que al llarg de tot el relat actuen com a representants de la desídia, la mala praxi i un tantsemenfotisme de qualsevol cosa que no sigui el seu propi benestar. És cert que en algunes situacions l’oficial Tanaka, encarregat de la investigació, sembla mostrar un cert sentiment de penediment per la manca de resultats, però aquests es mostren de manera fugissera i ràpidament torna l’actitud despreocupada que defineix el personatge.

Lectura incòmoda

“17 años” és un manga molt dur, i més si tenim en compte que està basat en un fet real. El relat que ens porta en Seiji Fujii convida a reflexionar sobre els casos de delinqüència i violència extrema protagonitzada per adolescents. No s’analitzen les causes que han dut aquests joves a actuar d’aquesta manera tan bàrbara, però sí que s’analitzen les conseqüències i la percepció que tenen els diferents actors de què està passant. La lectura és realment incòmoda, ja que es mostra l’aberració tal com va passar tot plasmant les actituds dels criminals tal com van quedar transcrites a les declaracions policials i durant el judici. Hi ha moments que la història ens obliga a fer una pausa i tancar el volum per descansar de tanta maldat. Hi ha moments en què un pensa a deixar de llegir i no tornar a obrir més aquest manga. L’efectivitat del dibuix d’en Kamata no ajuda gens a fer-lo més digerible. Tot i que hi ha moltes escenes on es deixa l’acció a la imaginació del lector, hi ha unes quantes on es mostra l’infern de la Sachiko de forma explícita i sense cap mena de pal·liatiu. No obstant això, penso que és bo que existeixin aquesta mena d’obres que convidin a crear un debat al seu voltant i poder reflexionar sobre temàtiques tan dures i incomprensibles com la que planteja “17 años”.