La casa on va passar la seva infància era una casa de lloguer. No obstant això, es tractava d’una construcció de dos pisos, tractant-se de la casa més gran del barri. Allí hi vivia amb els seus pares, germans i avis paterns. També hi tenia cinc serventes, un criat i un majordom.
El seu pare, l’Azusa, tenia certa afinitat per la disciplina militar i l’amoïnava que l’estil d’educació que rebia per part de la seva àvia fos massa tou. Quan en Mishima va tornar a la seva casa familiar a l’edat de 12 anys, el seu pare va emprar mètodes educatius extrems com retenir al noi a prop de la via del tren en el mateix moment que una locomotora de vapor hi circulava a tota velocitat. Eren constants les irrupcions a l’habitació d’en Mishima per trobar evidències de l’«afeminat» interès per la literatura que sovint acabaven amb els manuscrits confiscats i estripats pel seu progenitor. L’Azusa va prohibir al seu fill escriure històries, però ell va continuar fent-ho en secret amb el suport de la seva mare que, sovint, era la primera a llegir les seves creacions literàries.
A l’edat de 13 anys, en Mishima va veure la seva primera obra de teatre kabuki acompanyat per la seva àvia Natsuko. Més tard, la seva àvia materna, la Tomi Hashi, el va dur a veure la seva primera obra de teatre noh. Gràcies a aquestes experiències tan primerenques, en Mishima es va aficionar a aquestes formes de teatre tradicional japonès i cada mes esperava les noves obres que es programaven als teatres.
Primers treballs i reforç del pensament conservador
Al cap de sis anys com a estudiant, es va convertir en el membre més jove del consell editorial de la societat literària de l’escola. Particularment atret pels treballs dels poetes japonesos Shizuo itô, Haruo Satô i Michizô Tachihara, que van inspirar a en Mishima en l’apreciació de la poesia clàssica waka, va començar a col·laborar en la revista literària de l’escola, la Hojinkai-zasshi, escrivint poemes haiku i waka abans que la seva atenció se centrés en la prosa.
L’any 1941,en Mishima va rebre la invitació d’escriure una història curta pel Hojinkai-zasshi i va publicar «El bosc en plena floració» (花ざかりの森, Hanazakari no Mori), una narració on el protagonista sent que els seus avantpassats encara viuen, d’alguna manera, dins seu. El text mostra diverses metàfores i aforismes que amb el temps es convertirien en el segell i l’estil particular d’aquest autor. Va enviar una còpia del manuscrit al seu professor Fumio Shimizu que va quedar tan impressionat que van decidir, ell i els seus col·legues del consell editorial, publicar-lo a la revista literària Bungei Bunka.
En les notes editorials de la revista Bungei Bunka, en Hasuda va lloar el talent literari del jove Mishima i es va convertir en una mena de mentor pel debutant escriptor. En Hasuda era un fervent nacionalista i un fanàtic d’en Motoori Norinaga. Un erudit del moviment kokugaku del període Edo que promovia els valors tradicionals japonesos i la devoció cap a l’emperador. Prèviament, en Hasuda va lluitar per l’Exèrcit Imperial Japonès a la Xina l’any 1938. Més tard, l’any 1941 va ser tornat a cridar per servir com a lloctinent al sud-est asiàtic. Durant la festa de comiat que va organitzar el grup Bungei Bunka va pronunciar aquestes paraules dirigides cap a en Mishima: «He confiat el futur del Japó en tu». Aquestes paraules van significar molt per en Mishima i, segons les seves pròpies paraules, van marcar els esdeveniments futurs de la seva vida.
Elements autobiogràfics
El 9 de setembre del 1944, en Mishima es gradua de l’escola Gakushûin com el primer de la seva promoció, esdevenint un graduat exemplar. L’emperador Hirohito va estar present a la cerimònia de graduació i, més tard, al Ministeri de la Casa Imperial va rebre, de les mans del mateix emperador, un rellotge de plata.
Amb la II Guerra Mundial a punt d’arribar al seu final, en Mishima va rebre una carta de reclutament per l’Exèrcit Imperial Japonès on se li indicava que havia de passar la seva prova mèdica el 16 de maig de 1944 per entrar en servei amb la gens desitjable classificació de soldat de segona classe. Alguns estudiosos han argumentat que la negativa de rebre la classificació de soldat de primera classe, reservada tan sols pels reclutes amb millor forma, en combinació amb la malaltia que va fer que fos declarat, de manera errònia, no apte per al servei, va contribuir a crear un enorme complex d’inferioritat sobre la seva fràgil constitució que derivaria, més tard, en una obsessió sobre la forma física i el culturisme.
En Mishima patia un fort refredat el dia què es va presentar a les proves mèdiques (10 de febrer de 1945) i va ser la causa de que el metge militar realitzés un diagnòstic equivocat de tuberculosi. En conseqüència, va ser declarat inútil i enviat, de nou, cap a casa. Anys més tard, en Mishima va escriure en la seva novel·la semiautobiogràfica «Confessions d’una màscara» (仮面の告白, Kamen no Kokuhaku ) (1949) que podria haver mentit per afavorir el diagnòstic erroni del metge. La veracitat d’aquest passatge és difícil de demostrar, però estudiosos de la figura de l’escriptor especulen que el sentiment de culpa d’en Mishima per haver-se permès d’evitar la mort a la guerra va deixar un sentiment de culpabilitat molt intens en la seva vida i en la seva escriptura contribuint, molt probablement, en el seu posterior suïcidi.
El feixisme i els estralls de la guerra en la producció literària
El 15 d’agost de 1945 l’emperador Hirohito va pronunciar el seu discurs, retransmès per ràdio, de la rendició del Japó on es comprometia a protegir les tradicions i la cultura japonesa després de la destrucció de la guerra. Profundament afectat per la rendició del seu país en Mishima va escriure al seu diari «tan sols preservant la irracionalitat japonesa podrem contribuir a la cultura mundial d’aquí a 100 anys».
Quatre dies després de la rendició del país, el mentor d’en Mishima, en Hasuda, que va ser reclutat i destinat a la península de Malàisia, va disparar i matar al seu oficial superior que culpava a l’emperador de la desfeta del Japó. Hasuda ja feia força temps que sospitava que el seu superior era un espia coreà. Després de disparar al seu superior, en Hasuda va apuntar la pistola cap al seu cap i va prémer el gallet. En Mishima es va assabentar de l’incident un any més tard i va contribuir amb una poesia en el memorial que es va celebrar en el seu honor. El 23 d’octubre de 1945, l’estimada germana menor de l’escriptor va morir a l’edat de 17 anys a causa de febre tifoide per haver consumit aigua sense tractar. Pels voltants de la mateixa època, es va assabentar que la Kuniko Mitani, germana d’un company de classe amb qui esperava casar-se, es va prometre amb un altre home. En Mishima va utilitzar tots aquests esdeveniments com a inspiració i motivació pels seus treballs posteriors.
En acabar la guerra, Azusa, el seu pare, va mig permetre al seu fill esdevenir escriptor. El preocupava que el seu fill es convertís en un novel·lista, ja que preferia que seguís els seus passos i els de l’avi d’en Mishima, en Sadatarô, i es dediqués a la burocràcia. Per aquest motiu, va aconsellar al seu fill que s’inscrigués a la Facultat de Dret en lloc del departament de literatura. Assistint a conferències durant el dia i escrivint a les nits, en Mishima es va graduar a la Universitat de Tokyo l’any 1947. Va obtenir una plaça al Ministeri d’Economia i tenia davant seu una prometedora carrera com a funcionari del govern. No obstant això, després d’un any de treball estava tan esgotat que el seu pare li va permetre dimitir per dedicar-se a temps complet a la producció literària.
L’any 1945, en Mishima va començar el relat curt «Una història al cap» (岬にての物語, Misaki nite no Monogatari) i va continuar treballant en ella al llarg de la II Guerra Mundial. Un cop acabada la guerra, la història va ser publicada i lloada pel poeta Shizuo Itô, a qui l’autor respectava.
Postguerra
Després de la desfeta del Japó a la II Guerra Mundial, el país va ser ocupat per les forces aliades (EUA). Una de les conseqüències va ser que molta gent que ocupava llocs importants en diferents àmbits de la funció pública van ser rellevats de la seva funció en una purga que tenia com a objectiu netejar els estaments públics de qualsevol indici que tingués a veure amb l’imperialisme japonès i la seva febre expansionista. Els mitjans i les editorials van patir una forta censura i no estava permesa cap forma de manifestació que tingués cap reminiscència amb el nacionalisme japonès del període de guerra. Per aquest motiu, els escriptors, molts d’ells propers a en Mishima abans de la fi de la guerra, van ser classificats com «figures literàries criminals de guerra». En resposta, molts dels grans escriptors es van declarar d’esquerres unint-se al Partit Comunista com a reacció contra el militarisme i van començar a crear literatura realista social donant suport a la causa de la revolució socialista.
Aquests esquerrans recentment convertits van tenir una enorme influència en els cercles literaris japonesos de postguerra. Per a en Mishima va ser molt difícil d’acceptar aquesta situació i els va titllar d’oportunistes en algunes cartes que va escriure als seus amics. En aquells moments en Mishima tan sols comptava amb 20 anys i ja li preocupava que la seva literatura, basada en l’Escola Romàntica Japonesa de 1930, hagués quedat ja obsoleta.
En Mishima havia sentit que el famós escriptor Yasunari Kawabata havia lloat els seus treballs abans de la fi de la guerra. Dubtant a qui més recórrer, va agafar els manuscrits de «L’edat mitjana» (中世, Chūsei) i «La cigarreta» (煙草, Tabako) i se’n va anar a Kamakura a visitar a en Kawabata per demanar-li la seva opinió i ajuda. En Kawabata va quedar impressionat i, seguin les seves recomanacions, «La cigarreta» es va publicar a la nova revista literària Ningen durant el mes de juny del 1946, seguit per «L’edat mitjana» el mes de desembre del mateix any.
L’any 1946, en Mishima va començar a escriure la seva primera novel·la «Lladres» (盗賊, Tōzoku), una història sobre dos membres de l’aristocràcia que són arrossegats cap al suïcidi. Finalment, va ser publicada l’any 1948 i va posicionar a en Mishima com una de les figures de la Segona Generació d’Escriptors de la postguerra. L’any 1947 va tenir una breu trobada amb l’Osamu Dazai, un escriptor molt popular conegut per les seves temàtiques sobre el suïcidi i principal figura del moviment literari de la decadència (無頼派, buraiha), que li va causar una forta i llarga impressió, tot i que no molt bona. El 1949 va publicar «Confessions d’una màscara», una història semiautobiogràfica que narra la història d’un jove homosexual que utilitza una màscara per encaixar en la societat. La novel·la va resultar un gran èxit i va convertir en Mishima en una celebritat amb tan sols 24 anys. També, pels voltants de 1949, va publicar un assaig literari sobre en Kawabata, de qui tenia un profund afecte, a la revista Kindai Bungaku.
Viatge a l’estranger i primer revés
En Mishima va utilitzar molts esdeveniments contemporanis per a les seves històries. «El temple del pavelló daurat» (金閣寺, Kinkaku-ji), publicat el 1956, és una ficció de l’incendi que va consumir el kinkaku-ji provocat per un monjo pertorbat.
L’any 1959 publica la seva novel·la més ambiciosa «La casa de la Kyôko» (鏡子の家, Kyōko no Ie). L’obra conté quatre històries interconnectades on l’autor representa diferents facetes de la seva personalitat. El seu costat atlètic es reflexcteix en un boxejador, la seva faceta artística en un pintor, el narcisisme es plasma en un actor i el seu nihilisme queda representat en el personatge de l’home de negocis que intenta dur una vida normal mentre practica un menyspreu absolut per la realitat. La intenció de la novel·la era descriure la societat japonesa de la meitat de la dècada de 1950, just quan el Japó començava a entrar en l’època de fort creixement econòmic i la frase «La guerra s’ha acabat» estava en voga. La novel·la va ser ben rebuda per un petit grup de crítics de la mateixa generació que en Mishima i va vendre 150.000 exemplars en un mes. Però les crítiques no es van fer esperar en els cercles literaris més amplis i ràpidament es va catalogar com el primer gran fracàs d’en Mishima. Aquest revés professional va resultar un cop psicològic molt dur.
Significació política
Poc temps després de la finalització de les protestes per l’Anpo, en Mishima comença a escriure el seu relat curt més famós, «Patriotisme» (憂国, Yūkoku) on glorifica els actes d’un jove oficial de l’armada japonesa de mentalitat ultranacionalista que comet suïcidi ritual després del cop d’estat fallit que es coneix com l’incident del 26 de febrer (de 1936). A l’any següent va publicar les dues primeres parts de tres en total que conformen l’obra teatral «El crisantem del desè dia» (十日の菊, Tōka no kiku) on celebra els actes dels revolucionaris del 26 de febrer.
L’any 1965 va escriure l’obra teatral «Madame de Sade» que explora la complexa figura del Marquès de Sade, tradicionalment considerat un exemple del vici, a través d’una sèrie de debats entre sis personatges femenins, incloent-hi la dona del Marquès, Madame de Sade. Al final de l’obra, en Mishima ofereix la seva pròpia interpretació d’allò que considera que és un dels principals misteris de la història de Sade: el suport incondicional de Madame de Sade al seu marit mentre està a la presó i la seva renúncia un cop és alliberat. L’obra està en bona part inspirada en la traducció al japonès que va fer l’any 1960 el seu amic Tatsuhiko Shibusawa de la novel·la «Juliette» del Marquès de Sade i en la biografia que també en va fer l’any 1964. La traducció explícitament sexual d’en Shibusawa esdevingués el focus d’un judici per obscenitat que va omplir moltes pàgines en la premsa sensacionalista del moment i que es va conèixer com el cas Juliette. En Mishima va escriure l’obra mentre el procés judicial estava en curs. L’any 1994, la revista Theater Arts va avaluar «Madame de Sade» com la més gran obra dramàtica de la història del teatre de postguerra.
El nom de Yukio Mishima va ser proposat per al Premi Nobel de Literatura els anys 1963, 1964, 1965, 1967 i 1968 i era el favorit per moltes publicacions estrangeres. Malgrat això, l’any 1968, el seu mentor, en Yasunari Kawabata, va rebre el Nobel de Literatura i en Mishima es va adonar que hi havia molt poques possibilitats que el premi tornés a caure en un japonès en un futur pròxim. En un treball publicat l’any 1970 en Mishima assegurava que els autors occidentals que més l’interessaven eren en Georges Bataille, en Pierre Klossowski i en Witold Gombrowicz.
Davant i darrere les càmeres
En Mishima també va fer de model per l’àlbum fotogràfic «Ba-ra-kei: Ordeal of Roses» (薔薇刑, Bara-kei ) del fotògraf Eikoh Josoe i va fer el mateix pels àlbums «Young Samurai: Bodybuilders of Japan» (体道～日本のボディビルダーたち, Taidō: Nihon no bodybuilder tachi) i «Otoko: Photo Studies of the Young Japanese male» (男, Otoko) d’en Tamotsu Yatô.
La revista masculina Heibon Punch, en la que havia contribuït amb diversos assajos i crítiques, va realitzar un sondeig de popularitat entre els seus lectors per escollir el «Mr. Dandy» de l’any 1967. El primer lloc va ser per a en Mishima amb 19.590 vots, derrotant l’actor Toshio Mifune per 720 vots. En el següent sondeig de popularitat entre els lectors «Mr. International» va quedar en segon lloc per darrere de Charles de Gaulle. A finals de la dècada de 1960, en Mishima va ser la primera celebritat a ser anomenada una «superstar» pels mass media japonesos.
Vida (no tan) privada
Després de considerar per uns moments contraure matrimoni amb la Michiko Shôda, que després es va casar amb el príncep Akihito i es va convertir en l’emperadriu Michiko, en Mishima es va casar amb la Yôko, filla del pintor Yasushi Sugiyama, l’1 de juny de 1958. La parella va tenir dos fills, la Noriko, nascuda el 2 de juny de 1959, i l’Iichirô, nascut el 2 de maig de 1962.
Mentre treballava en la seva novel·la «Colors Prohibits» (禁色, Kinjiki), en Mishima visitava bars d’ambient gai al Japó. L’orientació sexual d’en Mishima sempre va ser un tema que fastiguejava a la seva dona i ella sempre va negar la seva homosexualitat després de la seva mort. El 1998, l’escriptor Jirô Fukushima va publicar un relat de la seva relació amb en Mishima l’any 1951, incloent-hi 15 cartes (no cartes d’amor) d’aquest últim. Els seus fills van denunciar a en Fukushima i a l’editorial per violació dels drets d’autor per publicar les cartes del seu pare. L’editorial Bungeishunjû argumentava que els continguts de les cartes era correspondència pràctica i no obres amb drets d’autor. Tanmateix, el jutge va declarar que a més del contingut clerical, aquestes cartes descriuen els sentiments d’en Mishima, les aspiracions i les opinions sobre la vida en paraules diferents de les que es poden trobar a les seves obres.
L’any 1963 va tenir lloc l’Incident de l’harpa de la joia (喜びの琴事件, Yorokobi no Koto Jiken) en el si de la companyia de teatre Bungakuza, a la qual en Mishima també pertanyia. Ell va escriure una peça teatral titulada «L’harpa de la joia», però l’actriu principal i altres actors afiliats al Partit Comunista van refusar d’actuar perquè el protagonista mantenia un discurs anticomunista i es mencionava a una conspiració del comunisme mundial en les seves línies. Davant d’aquest conflicte ideològic, en Mishima va abandonar la Bungakuza per fundar la companyia Gekidan NLT (Neo Litterature Theatre) amb dramaturg i actors que van marxar de la Bungakuza amb ell, incloent en Seiichi Yashio, en Takeo Matsuura i en Nobuo Nakamura. Quan Neo Litterature Theatre va patir una crisi l’any 1968, en Mishima va tornar a formar una nova companyia, la Roman Theatre (浪曼劇場, Rōman Gekijō) on va tornar a treballar amb en Matsuura i amb en Nakamura.
En Mishima detestava al socialista Ryokichi Minobe que va ser governador de Tokyo a principis de 1967. Persones influents del conservador Partit Liberal Democràtic (LDP), incloent-hi a en Takeo Fukuda i en Kiichi Aichi, van ser superiors seus durant l’època que va estar al Ministeri d’Economia, i el primer ministre Eisaku Satô va voler conèixer a en Mishima perquè la seva dona era una gran aficionada a les seves obres. Gràcies a aquests contactes, la LDP va proposar a l’escriptor de concórrer com a governador de Tokyo contra en Minobe, però en Mishima no tenia cap intenció de convertir-se en un polític.
Pel que fa al manga i al gekiga, en Mishima gaudia de l’estil de dibuix d’en Hiroshi Hirata, un mangaka molt conegut per les seves històries de samurai; li agradava llegir la comèdia absurda i l’slapstick que en Fujio Akatsuka plasmava a «Môretsu Atarô» i l’impressionava la imaginació que en Shigeru Mizuki posava a «Gegege no Kitaro». Però allò que més el feia fruir era llegir cada setmana el manga de boxa «Ashita no Joe» a la Weekly Shônen Magazine. Ultraman i Godzilla eren les seves fantasies kaiju preferides. Fins i tot, l’any 1955, es va arribar a comparar ell mateix amb «L’ou de Godzilla». Per altra banda, no li agradaven gens les històries humanistes o cosmopolites com «Phoenix» d’Osamu Tezuka.
Des del 1964 en endavant, en Mishima viatjava tots els estius a Shimoda, a la província d’Izu, amb la seva dona i fills. Allí gaudia molt sovint de mariscades amb el seu amic Henry Scott-Stokes, un periodista del The Financial Times. En Mishima mai va mostrar hostilitat cap als Estats Units d’Amèrica davant d’amics estrangers com Scott-Stokes, fins que va sentir que el nom de la pensió on aquest s’allotjava s’anomenava Kurofune, que era el nom que rebien els vaixells dels comerciants portuguesos i els vaixells de guerra nord-americans. En aquell moment la seva veu va baixar de to i es va exclamar de forma llòbrega: Per què? Per què t’allotges en un establiment que du aquest nom? Després del conflicte bèl·lic, a en Mishima li agradaven els nord-americans normals i corrents. Ell i la seva dona van visitar Disneyland quan van començar a sortir. Tanmateix, va mostrar un fort ressentiment cap als «vaixells negres» del comodor Matthew C. Perry que va obligar el Japó a obrir-se a les relacions internacionals en una posició de clara desigualtat al final del període Edo i havia destruït la pau on la vibrant cultura chônin estava florint.
Últims anys
El febrer de 1967 es va unir als seus col·legues escriptors Yasunari Kawabata, Kôbô Abe i Jun Ishikawa signant la declaració que va emetre condemnant la Revolució Cultural xinesa per suprimir la llibertat acadèmica i artística. De totes maneres, tan sols un rotatiu japonès va publicar el text sencer de la seva declaració.
El mes de setembre de 1967, en Mishima i la seva dona van visitar l’Índia convidats pel govern. Durant el viatge es va trobar amb la primera ministra Indira Gandhi i el president Zakir Hussain. Va quedar molt impressionat per la cultura índia i li va semblar que el poble indi es resistia amb una forta determinació a l’occidentalització i protegia les tradicions. En canvi, patia perquè els japonesos estaven massa enamorats per la modernització i el materialisme d’estil occidental per preservar la cultura japonesa tradicional. Durant el viatge de tornada, va parar a Tailàndia i a Laos. L’experiència de visitar aquests tres països van servir de base per algunes de les parts de la novel·la «El temple de l’albada», la tercera de la tetralogia «El mar de la fertilitat».
En una sèrie d’assajos crítics de finals de la dècada de 1960, en Mishima exaltava el que ell creia que eren els valors tradicionals japonesos. L’any 1967 va publicar «Al Hagakure: l’ètica samurai i el Japó modern» (葉隠入門, Hagakure Nyūmon), una apassionada súplica per retornar al bushidô, el codi del samurai del Japó del passat. En Mishima va lloar el Hagakure, un tractat sobre les virtuts dels guerrers escrit pel samurai Yamamoto Tsunetomo durant el període Edo on valorava la disposició del guerrer a morir.
L’any 1968 va escriure una obra teatral amb el provocatiu títol de «El meu amic Hitler» (わが友ヒットラー, Waga Tomo Hittorā) on apareixien l’Adolf Hitler, en Gustav Krupp, en Gregor Strasser i l’Ernst Röhm com a altaveus que expressaven la seva visió sobre el feixisme i la bellesa. En Mishima explicà que després d’escriure l’obra protagonitzada exclusivament per dones «Madame de Sade», volia escriure una peça teatral amb un repartiment totalment masculí. Mishima va dir que «El meu amic Hitler» s’havia de veure com una al·legoria de la relació entre en Ôkubo Toshimichi i en Saigô Takamori, dos herois de la Restauració Meiji que van treballar plegats, però que al final van tenir les seves discrepàncies. Amb un títol tan provocatiu, en Mishima va ser interrogat diverses vegades si es tractava d’un intent d’expressar admiració o suport pel dictador.
El mateix any va escriure la novel·la «Vida en venda» (命売ります, Inochi Urimasu) una història de tall humorístic sobre un home que, després de fracassar amb el seu intent de suïcidi, posa la seva a la venda. L’obra desprèn el missatge recurrent de què el passat del Japó sempre va ser millor que el fosc present i la seva deriva consumista.
De la mateixa que molts altres conservadors de dretes, en Mishima veia amb extremada preocupació els aldarulls i les accions revolucionàries dutes a terme pels estudiants universitaris de la radical Nova Esquerra que van tenir lloc en dotzenes de campus universitaris al Japó entre 1968 i 1969. El 25 de febrer de 1968, ell i altres conservadors es van reunir a les oficines de la revista acabada de fundar Ronsô Jaanaru, pertanyent a la facció d’ultradreta minzoku-ha. Allí es va punxar els dits i va signar un jurament de sang prometent que moriria si era necessari per evitar una revolució d’esquerres al Japó. En Mishima va fer prova de sinceritat signant amb el seu nom real, Kimitake Hiraoka, amb la seva pròpia sang.
Al llarg de tot aquest període, va continuar treballant en la seva obra magna, la tetralogia de novel·les «El mar de la fertilitat», que va començar a publicar-se de forma serialitzada amb una periodicitat mensual des de setembre del 1965. Les quatre novel·les que conformen la tetralogia són: «Neu de primavera» (春の雪, Haru no Yuki), «cavalls desbocats» (奔馬, Honba), totes dues publicades l’any 1969, «El temple de l’albada» (暁の寺, Akatsuki no tera) del 1970 i «La corrupció d’un àngel» (天人五衰, Tennin Gosui) obra pòstuma del 1971. L’escriptor volia fer una novel·la llarga molt diferent de les que s’escrivien a occident que acostumaven a ser una cònica dels segles XIX i XX. La seva pretensió era abastar la història de la humanitat sencera. A «La corrupció d’un àngel», el protagonista viatja a través de quatre personatges diferents gràcies a la transmutació de l’ànima que va canviant de recipient gràcies a la reencarnació. El novel·lista Paul Theroux opinà sobre la primera edició en anglès de «El mar de la fertilitat» dient que es tracta de la visió més completa que existeix del Japó del segle XX.
Temptativa de cop i suïcidi
A partir del mes de juny del 1967, es va convertir en un dels líders que planejaven crear una Guàrdia Nacional Japonesa (祖国防衛隊, Sokoku Bōeitai) constituïda per 10.000 civils com a complement de les Forces d’Auto-Defensa. Va començar a incitar a grups d’estudiants universitaris amb ideologia de dretes perquè se sotmetessin a un entrenament bàsic amb les Forces Terrestres d’Auto-Defensa amb l’esperança de formar 100 oficials per liderar la Guàrdia Nacional.
Veient que el seu pla a gran escala per crear una Guàrdia Nacional amb suport públic i privat va fracassar, el 5 d’octubre de 1968 va formar la Tatenokai (Societat de l’escut), una milícia privada formada principalment per estudiants universitaris d’ideologia conservadora. En Mishima no va acceptar cap mena de finançament extern i va sufragar les activitats d’aquesta milícia amb els drets d’autor que rebia pels seus treballs. La Tatenokai es va enfocar, primordialment, en l’entrenament marcial i en la condició física, incloent-hi la lluita tradicional de sabres, el kendô, i la carrera de llarga distància. També es van realitzar entrenaments en condicions reals que eren supervisats pel mateix Mishima. Inicialment, s’hi van apuntar una cinquantena de voluntaris arribats, la gran majoria, de la Universitat de Waseda i particulars afiliats al Ronsō jaanaru. Amb el temps, la Tatenokai va arribar als desitjats 100 inscrits.
El 25 de novembre de 1970, en Mishima i quatre membres de la Tatenokai, en Masakatsu Morita, en Masahiro Ogawa, en Masayoshi Koha i en Hiroyasu Koga, van fer servir un pretext per anar a visitar a en Kanetoshi Mashita, el comandant del Camp Ichigaya. El Camp Ichigaya és una base militar situada al centre de Tokyo que fa la funció de quarter general del Comandament Oriental de l’Exèrcit d’Auto-Defensa del Japó. Un cop dins, es van fer forts a l’interior del despatx d’en Mashita bloquejant la porta i lligant a l’oficial a la seva cadira. En Mishima duia un hachimaki blanc, una cinta que es posa al cap, amb un hinomaru, el disc solar que apareix a la bandera del Japó, vermell al centre amb els quatre kanji per “renèixer set vegades per servir a la pàtria” (七生報国, Shichishō hōkoku) una referència a les últimes paraules abans de morir d’en Kusonoki Masasue, el germà petit d’en Kusonoki Masashige, samurai lleial a l’imperi que va morir lluitant, junt amb el seu germà, ldefensant l’emperador al segle XIV.
Amb un discurs preparat i una pancarta amb totes les seves demandes, en Mishima va sortir al balcó per adreçar-se als soldats que estaven al pati. El seu discurs va ser un intent de provocar un cop d’estat i restaurar l’autoritat de l’emperador. Amb tot, l’únic que va aconseguir van ser els insults i les burles dels soldats anul·lant part del seu discurs amb el soroll dels motors dels helicòpters. Durant l’exposició, en Mishima va criticar les Forces d’Autodefensa del Japó per acceptar una constitució que «Nega (la seva) pròpia existència» i els va animar a alçar-se amb la proclama «què se n’ha fet de l’esperit del samurai?». En una última acció final, en Morita i n’Ogawa van llençar octavetes des del balcó (檄, Geki) on s’expressava la seva insatisfacció amb la naturalesa limitada de les Forces d’Autodefensa del Japó. “És evident que els Estats Units no els agradaria un veritable exèrcit de voluntaris japonesos protegint la terra del Japó”.
Segons el testimoni dels supervivents del cop d’estat, al principi es va planejar que els quatre membres de la Tatenokai havien de cometre seppuku al costat d’en Mishima. No obstant això, en Mishima va intentar dissuadir-los i tres d’ells van acceptar la seva voluntat. Tan sols en Morita insistia dient que «no podia deixar a en Mishima morir sol». Però l’escriptor sabia que en Morita tenia parella i insistia que devia viure. Moments abans del seu seppuku, en Mishima va intentar convèncer-lo un cop més dient-li «Morita, has de viure, no moris». Tot i això, després de la mort d’en Mishima, en Morita es va agenollar i es va apunyalar l’abdomen, Va ser en Koga qui va fer les funcions de kaishakunin un altre cop. Un altre element tradicional del suïcidi ritual va ser la composició de poemes sobre la mort per part dels membres del Tatenokai abans d’entrar al despatx de comandament.
Aquest intent de cop d’estat es coneix al Japó com l’incident Mishima.
En Mishima va planejar minuciosament el seu suïcidi durant un any com a mínim. Ningú estava assabentat del seu pla excepte un petit grup escollit per ell mateix d’entre els membres de la Tatenokai. Abans de morir va posar ordre a tots els seus assumptes i va disposar una suma de diners destinada a la defensa legal dels tres membres supervivents involucrats en l’incident. Va arribar a acordar amb una botiga que enviés als seus fills un regal de Nadal a cada un d’ells fins que complissin la majoria d’edat i els va subscriure per avançat a una revista infantil perquè rebessin cada mes els seus exemplars.
Molt s’ha especulat sobre la mort de Mishima, arribant-se a dir que el cop d’estat va ser una posada en escena per poder efectuar el suïcidi ritual que tant va lloar sempre. Les seves restes es troben al cementiri de Tama a la tomba familiar dels Hiraoka.
Llegat
L’any 1998 l’editorial Shinchôsha va instaurar el premi Mishima on es reconeix la innovadora literatura japonesa. El 3 de juliol de 1999 es va inaugurar a Yamanakako, prefectura de Yamanashi, el Mueu Literari Yukio Mishima (三島由紀夫文学館, Mishima Yukio Bungaku-kan).
L’incident Mishima va inspirar la formació de grups de «Nova dreta» (新右翼, shin uyoku) arreu del Japó, així com l’«Issukai», fundat per en Tsutomu Abe, membre del Tatenokai i seguidor d’en Mishima. Aquests nous grups d’ultradreta abraçaven l’etnicisme nacionalista i promulgaven una política antiamericana.
El 25 de novembre de cada any se celebra un servei religiós que commemora la mort de l’escriptor, es coneix amb el nom de «Memorial del patriotisme» (憂国忌, Yūkoku-ki) organitzat per membres del «Grup d’estudi Yukio Mishima» (三島由紀夫研究会, Mishima Yukio Kenkyūkai) i membres fundadors d’«Aliança d’estudiants japonesos» (日本学生同盟, Nihon Gakusei Dōmei). Un altre memorial totalment desvinculat a aquest se celebra cada any des de 1975 organitzat per membres de la Tatenokai.
Una bona quantitat de cenotafis i pedres commemoratives van ser erigits a la memòria d’en Mishima en diversos indrets de tot el Japó. L’any 1983 es va construir el temple Yukio Mishima en el suburbi de Fujinomiya, a la prefectura de Shizuoka.
L’any 2020 es va estrenar el documental «Yukio Mishima Vs el Zenkyôtô la la Universitat de Tokyo: la veritat revelada 50 anys més tard» (三島由紀夫vs東大全共闘〜50年目の真実〜, Mishima Yukio vs Todai Zenkyōtō〜50 nen me no Sinjitsu) basat en el famós debat que es va celebrar l’any 1969 entre l’escriptor i l’organització d’estudiants d’esquerra.
El 14 de gener de 2025, dins del marc del centenari del naixement d’en Yukio Mishima, es van celebrar dos esdeveniments en dues sales de Tokyo on van participar l’Eiko Muramatsu, una actriu que formava part del grup teatral d’en Mishima, i en Tadanori Yokoo, un conegut de l’escriptor, per parlar sobre els records que tenien de l’homenatjat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada