"Steins; Gate Zero" (anime)

En Rintaro Okabe, traumatitzat per la quantitat de salts temporals, decideix quedar-se en un univers de la línia beta on la Kurisu Makise és morta. La derrota contra el destí és evident i, tot i rebre constants advertències sobre l’obscur futur que li espera a la humanitat per l’imminent esclat de la III Guerra Mundial, en Rintaro prefereix continuar la seva vida sense fer res al respecte. El pes del reading steiner ha consumit tota guspira d’inconformisme i força de lluita que quedaven en ell. Convertit en un estudiant més, coneix a la Maho Hiyajo i a l’Alexis Leskinen que el fan partícip del projecte Amadeus. L’Amadeus és un programa d’intel·ligència artificial basat en els records de la Kurisu Makise abans de morir, i en Rintaro esdevindrà un tester primordial d’aquest programa per la proximitat amb els records que conté.

“Steins; Gate Zero”(シュタインズ・ゲート ゼロ) és la continuació de “Steins; Gate”. Produïda per l’estudi White Fox, la sèrie de 23 capítols més una OVA va ser dirigida per en Kenichi Kawamura amb el guió adaptat de la novel·la visual original de 5pb per en Jukki Hanada. La banda sonora va ser cosposta per en Takeshi Abo, mentre que el tema d’obertura, “Fatima”, va ser escrit i interpretat per la Kanako Itô i la cançó que tanca la sèrie, “Last Game”, és obra de Zwei. Estrenada a la televisió japonesa durant el mes d’abril de 2018, Selecta Vision es va fer amb els drets d’explotació de la sèrie l’any 2021 i la va editar en els diferents formats domèstics amb doblatge en castellà. Durant el mes de febrer de 2024, la sèrie va ser emesa pel canal temàtic EVA de Televisió de Catalunya amb doblatge en català. La sèrie no va rebre cap mena de promoció del seu contingut ni es va informar de la seva emissió, passant inadvertida per una gran part del públic a la qual anava destinada.

“Steins; Gate Zero” ens transporta a una línia d’univers alternativa on en Rintaro Okabe es rendeix perquè no rep el suport necessari dels seus pròxims. El protagonista deixa enrere la seva arrogància, la seva personalitat histriònica i els seus deliris conspiranoics per convertir-se en un estudiant universitari més que arrossega l’enorme pes de la mort de la Kurisu Makise. Un personatge derrotat per la immutabilitat dels esdeveniments que ha perdut tot allò que el feia atractiu. La guspira de les seves riallades sardòniques, el carisma de la bata blanca i l’espontaneïtat dels seus deliris de grandesa ja no hi són. Ara és un personatge més i, malgrat que encara conserva un cert protagonisme, el pes de la trama recau en la totalitat del grup. Sense el seu guia, tots els secundaris prenen força i duen la història fins als últims passos del seu desenllaç en una mena de drama coral.

La sèrie presenta tres personatges i mig nous. Les noves inclusions aportarà els girs de guió tan característics d’aquesta franquícia. La Maho Hiyajo és la companya estatunidenca de la Kurisu Makise, algú que la va conèixer de manera molt propera. El seu mentor, l’Alexis Leskinen és el promotor del projecte Amadeus, la intel·ligència artificial feta a partir dels records de la Kurisu. Aquest programa es presenta amb una interfície que pren la forma de la difunta investigadora. Aquest seria el mig personatge, perquè tot i que es basa en un personatge que ja va aparèixer a “Steins; Gate” no arriba a ser ben bé el mateix. La sèrie incorpora un últim i misteriós element, la Kagari. Tots ells participaran activament en la trama recolzant al protagonista o posant-li bastons a les rodes i aportant informació sorprenent sobre el futur que els espera. Sigui com sigui, la incorporació era necessària per fer evolucionar uns personatges veterans que ja no podien donar més.

El ritme narratiu és lent. El guió s’atura i posa l’accent en les relacions existents entre els diferents membres del laboratori d’artefactes del futur. En molts moments els sentiments passen per davant de les teories quàntiques i de l’acció, convertint “Steins; gate Zero” en una sèrie introspectiva grupal. Els records que en Rintaro té de la Kurisu són un tema molt recurrent al llarg dels 23 capítols, arribant a empatxar en alguns instants. Si “Steins; Gate” pecava de passar de puntetes per la relació sentimental dels dos protagonistes, en la seva seqüela, el sucre, se’ls ha anat la mà. Perquè encara que ho disfressin com a records amargs que consumeixen l’estabilitat psíquica del protagonista, no deix de ser un remember when dels millors moments i de com l’enyora.

Però no tot ha de ser negatiu a “Steins; Gate Zero”. Tota la foscor i mediocritat que ha adquirit el seu protagonista té un motiu, un pla genial que està molt per damunt i que en cap moment s’albira fins que no el tens davant dels nassos. Cal dir que fins que no arriba aquest moment, la sèrie és una desfilada de moments lacrimògens, sortides de to de caràcter pervers i ràbia. Sobretot ràbia per l’actitud conformista d’en Rintaro que mereix ser sacsejat perquè reaccioni. Però quan arriba el canvi, quan la sèrie ens posa davant nostre el perquè de tot plegat i ens obre els ulls al que en cap moment era evident, llavors sí que tot pren forma. És llavors quan les peces encaixen i la sèrie s’enllaça amb la seva predecessora. Han valgut la pena els 22 episodis agònics que precedeixen al gran final? Per mi sí. És el viatge de tornada de l’infern (el d’anada ens el podem mig imaginar), el renaixement d’un heroi abatut, els veritables cantants amagats darrere la cortina dient als Milli Vanilli “sense mi no sou res”.

En una entrevista a Paul Verhoeven sobre “Robocop”, aquest va dir que tot heroi ha de sorgir d’un infern. En Murphy és executat a sang freda per renéixer amb una característica única que salvarà Detroit dels dolents malvats. És haver viscut aquest infern particular el que marca i converteix en algú excepcional. “Steins; Gate Zero” és l’infern d’en Rintaro Okabe, i conèixer la seva foscor fa que la sèrie original encara sigui més colossal. D’aquesta manera, tot i que la sèrie es presenti com una continuació de “Steins; Gate”, en realitat és un complement que l’eleva a la categoria d’obra mestra. Així que és totalment contraproduent mirar “Steins; Gate Zero” sense conèixer què passa en la seva predecessora. Tota la trama es recolza en la sèrie original, una base sense la qual res té sentit ni consistència. També és un exercici molt interessant reprendre els últims capítols de la primera sèrie un cop visionada aquesta.

“Steins; Gate Zero” no és el que sembla. Quan la premissa són els viatges en el temps arriba un moment que l’espectador es planteja si el que està veient és una preqüela o una seqüela. Tot i això, queda clar que l’ordre de visionat és mirar-la després de la sèrie original, sobretot per la quantitat de referències que es fa cap a “Steins; Gate” i la quantitat d’informació que aporta per comprendre “Zero”. El producte s’ha de considerar com un complement a la primera sèrie i no una continuació. L’inici és força decebedor i li costa una eternitat agafar embranzida, però un cop la maquinària gira, es torna imparable. Tingueu paciència, mireu-la amb calma i aneu prenent nota dels diàlegs que tenen tots els personatges per molt banals que semblin. Tot té un motiu que fa avançar el protagonista a recuperar la seva autenticitat.