"Rosas que Nacen del Pandemonio"

En la seva definició occidental, es coneix com a pandemoni el palau on es reuneixen les corts infernals. Un lloc tumultuós, ple d’éssers demoníacs on regna el caos i la foscor. Vaja, el que vindria a ser la quintaessencia de l’infern. La definició budista no difereix massa del que s’acaba de dir. Pels creients d’aquesta religió d’origen oriental, el pandemoni és una mena de llimbs on van a parar les ànimes que esperen ser jutjades. Sembla a ser que l’administració celestial és tant, o fins i tot més lenta que la terrenal i, en conseqüència, en el pandemoni budista acaben reunint-se una quantitat ingent d’ànimes rosegades pels nervis i la inquietud mentre esperen saber si el veredicte sobre la seva vida serà positiu o negatiu. Si reunim totes dues definicions, les ajuntem i les amassem, el resultat final acaba sent d’allò més senzill. Un pandemoni és un lloc ple de gent, delimitat per quatre parets, on es du a terme una activitat frenètica dins d’un caos aparent i on es pot passar del cel a l’infern de forma molt ràpida. De res.

Fandogamia Editorial va publicar a finals de 2023, presentant-ho com una de les seves novetats de cara al (Saló del) Manga (de) Barcelona l’obra de Nami Sasou que du el quilomètric títol de “Rosas que Nacen del Pandemonio, Crónica de una Asistente de Manga Shôjo en los 70” (薔薇はシュラバで生まれる―70年代少女漫画アシスタント奮闘記―). L’edició és en rústica amb sobrecobertes en un format quartilla (A5) de 21 x 15 cm i 180 pàgines. La traducció directa del japonès va a càrrec d’en Luís Alís com ja va sent costum en aquesta editorial.

La Nami Sasou va ser una autora de manga shôjo que va debutar durant els anys 70, moment en què aquesta demografia va fer eclosió i se situà a l’alçada que mereixia. Això va ser, sobretot, gràcies a la feina que van fer les autores pertanyents a l’anomenat “Grup del 24”. Elles van lluitar per fer evolucionar el shôjo tant a escala argumental com psicològicament, artísticament i narrativament. La demanda d’obres shôjo estava en el seu punt més àlgid i calia produir moltes històries per omplir les pàgines de les revistes dedicades a aquesta demografia. Al Japó, qualsevol professió artesanal que estigui vinculada a l’art, porta de manera intrínseca un llarg període d’aprenentatge. Les arts escèniques, la pintura, la ceràmica, treballar la fusta, l’escultura, jo que sé... Totes aquestes professions s’aprenien amb el tradicional binomi mestre consagrat - deixeble aprenent. El manga funcionava de la mateixa manera. Qui volgués dedicar-s’hi havia de començar com a assistent d’alguna autora de renom per ajudar a completar les pàgines dibuixant ombres, línies cinètiques, ambientacions i paisatges. Depenent de les habilitats de l’assistent, aquesta podia arribar a debutar més tard o més d’hora. Arribat el moment, agafaria el rol d’autora i es dedicaria a crear històries i dibuixar-les. La feina de completar les vinyetes quedaria en mans de les  seves assistents. Tot això que pot semblar tan bonic, que fins i tot dona per una estampa bucòlica, es converteix en un reguitzell de nervis, presses i tensió quan entren en joc els editors i els temuts terminis d’entrega. És aquí, precisament aquí, on entra en escena tot allò que s’explica a “Rosas que Nacen del Pandemonio” (A partir d’ara faré servir el títol abreujat).

“Qui vulgui dibuixar manga ha de poder estar tres dies sense dormir, passar-se un mes assegut i estar un dia i mig sense menjar”. Suzue Miuchi, 1979.

I l’afirmació no és gens exagerada. La descripció que fa la Nami Sasou sobre els dies que passava com assistenta de les creadores de manga, retrata a la perfecció les maratons contra rellotge que es feien a força de dibuixar sense descans per entregar els originals a temps a la impremta. I és que “Rosas que Nacen del Pandemonio” és això, el testimoni de primera mà de com funcionava la indústria del manga shôjo durant la dècada dels 70. Però no tan sols es parla de les condicions laborals. També hi trobarem l’ambient que es respirava a l’estudi, els mètodes i astúcies que feien servir per mantenir-se despertes o el tracte que hi havia entre les treballadores. El volum va ple de curiositats i reflexions de l’autora com què l’esclat de les revistes shôjo no va anar acompanyat per una petita revolució laboral en l’àmbit organitzatiu de la professió. És sorprenent que tot i la quantitat ingent de feina, no existissin eines tan bàsiques avui dia com una base de dades on figuressin els professionals per poder contactar amb ells i oferir-los feina; enciclopèdies de suport amb imatges que servissin de referència per crear els dissenys; escoles i acadèmies on aprendre la tècnica i que preparin els futurs dibuixants per entrar al món laboral...

Un altre aspecte en el qual excel·leix aquesta obra és en la quantitat d’autores que s’anomenen i el llistat inacabable d’obres que encara resten inèdites per les nostres contrades. La Nami Sasou no tan sols anomena les obres on hi ha posat el seu granet d’arena, sinó que fa un repàs exhaustiu de les autores, junt amb les seves obres més destacades, que van marcar amb foc aquella dècada.

El dibuix és clàssic, a mig camí entre el realisme i la caricatura. Totes les escenes van perfectament encasellades dins del seu requadre sense sortir-se’n ni una línia. Un estil que casa a la perfecció amb una narrativa testimonial i autobiogràfica com és el cas. Els capítols poden semblar inconnexos els uns dels altres, però mantenen la línia cronològica tot i que cada un d’ells se centra en una anècdota o curiositat diferent. Aquesta estructura narrativa capta ràpidament l’interès del lector, que es troba davant de petites històries, amb un principi i un final, que es van complementant les unes amb les altres per acabar conformant un tot lúdic i enriquidor.

“Rosas que Nacen del Pandemonio” és un volum únic que ha de tenir tot amant de l’art seqüencial. És el testimoni directe de la Nami Sasou, asistenta de manga shôjo durant la década dels 70. L’autora relata les seves vivències dins d’una indústria en ple apogeu, acompanyada d’informació interessantíssima i plena de reflexions personals. És el retrat d’una època i de com era l’infern que vivien les dibuixants per poder fer néixer les roses que després omplirien d’emocions a tantes i tantes lectores.