"El recuerdo de Marnie"

Anna Sasaki és una noia tímida de 12 anys que es enviada a un poble de la costa a passar l’estiu. A banda de la seva pròpia introversió fruit d’una infància desafortunada, cal afegir-hi problemes respiratoris i de relació amb els altres nens de la seva edat. La novetat d’arribar a un indret insòlit on no coneix a ningú i tenir que fer l’esforç de relacionar-se amb desconeguts la duen a aïllar-se en racons tranquils. És en la busca d’aquest espai de serenor que descobreix una vella mansió deshabitada rodejada per aiguamolls. No sap ben bé perquè però aquesta mansió l’atrau intensament i no hi ha manera de treure-se-la del cap. En una de les seves incursions a la mansió és quan coneix a la Marnie, una noia alegre de la seva edat amb qui, immediatament, congenia i trava una amistat molt intensa.

Hiromasa Yonebashi, habitual col·laborador dels fundadors de Studio Ghibli, Miyazaki i Takahata, dirigeix “El recuerdo de Marnie” (Omoide no Marnie) estrenada a Japó l’any 2014 i que és, fins a data d’avui, l’última producció del prestigiós estudi d’animació. Yonebashi ja va dirigir “Arriety i el mundo de los diminutos” i ara confirma amb aquest títol que és un director a tenir molt en compte.

“El recuerdo de Marnie” està basada en la novel·la “When Marnie was there” de Joan G. Robinson i tracta sobre la depressió infantil, del poder de la imaginació i d’acceptar el passat i qui som. I és que en realitat el film és una història on la tristesa està present en cada un dels seus fotogrames. Una tristesa que ja es deix veure des del minut zero però tractada amb una tendresa i una calidesa que tant sols algú que hagi treballat colze a colze amb els dos mestres de Studio Ghibli pot plasmar. La paleta de colors, les escenes on sobren les paraules, la mescla difusa entre realitat i imaginació fan que el tràngol que està passant l'Anna sigui perfectament assumible i de fàcil digestió fins i tot pels espectadors més joves.

No és un film fàcil, però la experiència de Yonebashi el fan agradable i dinàmic. Amb els sentiments a flor de pell, tots els personatges van desgranant els seus records i secrets més íntims fins a arribar al desenllaç final on tot concorda. La música de Muramatsu ajuda a que les emocions s’intensifiquin i que les escenes guanyin molot en força comunicativa, tot un encert.

Com ja ens tenen acostumats els directors de Ghibli la pel·lícula és força complexa però d’una  inigualable bellesa marca de la casa. El dibuix detallat i la animació excel·lent donen força a una història trista que queda amagada sota una realització i direcció impressionants. Poc més es pot dir d’aquest film que no siguin bondats.