Yasutaka Tsutsui

Nascut a Osaka l’any 1934, Yasutaka Tsutsui és un escriptor premiat vàries vegades, guionista i de vegades actor de ciència ficció i músic. Els seus treballs de Ciència Ficció Absurda i els seus comentaris sobre Media Landscape el van convertir en un dels tres grans de la ciència ficció japonesa del segle XX al costat de Shinichi Hoshi i Sakyô Komatsu.

Tsutsui es va graduar en Art i Estètica a l Universitat de Dôshisha l’any 1957 amb un tesis sobre el psicoanàlisis i el surrealisme. Va treballar en una sucursal de l’empresa de disseny Nomura, gastant-se bona part del seu salari per crear, produir i tirar endavant el “fanzine” Null (1961-64). Null va atraure als joves autors de la comunitat de Ciència Ficció japonesa com Kazumasa Hirai i Taku Mayumura. Tsutsui va estar al capdavant de la publicació fins al seu onzè volum, moment en que es va retirar degut a la seva  involucració amb les activitats de la III Convenció Daicon, col·laboració amb la revista “SF Magazine” i guinista de la sèrie d’anime “Super Jetter”.

Va néixer una associació molt estreta amb l’autor de Ciència Ficció Sakyô Komatsu de qui finament va satiritzar la seva obra “Nippon Chinbotsu” sota el títol de “Nippon Igai Zenbu Chimbotsu” (Tot a banda de les clavegueres de Japó) l’any 1973. Amb aquest treball va guanyar el premi Seiun de relats curts. De 1973 a 1977 va ser editor honorífic de “Neo-Null”, on compartiria escrits amb Baku Yumemakura, Hiroshi Yamamoto i Akira Hori. La influència que van exercir els seus textos editats en aquestes dues revistes no va ser immediat, si no que van arribar al gran públic força temps més tard amb la impressió de llibres que recopilaven les millors històries aparegudes en els “fanzines” editats pel propi Tsutsui entre 1975 i 1985.

La seva primera novel·la “48 oku no môsô” (4,8 bilions d’il·lusions) 1965, recorda a la novel·la d’Evelyn Waught “Scoop”, en la que d’alguna manera una disputa entre pescadors acaba convertint-se en una guerra total degut a la intervenció de certes celebritats. L’any 1969 va guanyar el primer premi Seiun en Ficció Llarga amb “Reichôrui, minami-e” (Primats del sud), una sàtira sobre la Guerra Freda en la que una sèrie de malentesos i desafortunades casualitats condueixen a la fi del món, desprès del qual l’únic romanent de vida humana és una peça de música que no para de reproduir-se de forma automàtica en un planeta mort. També va tenir molt bona acollida entre el “fandom” el seu escrit “Dassô to tsuiseki no samba” (Samba de córrer i perseguir) 1972, una paròdia autoreferencial en la que el narrador es veu obligat a convertir-se en un escriptor de Ciència Ficció seguint les ordres d’una oficina d’idoneïtat laboral de Kafka-esque.

Tot i que ja duia forces premis gunyats gràcies als seus escrits, Tsutsui va saltar a la veritable fama convertint-se en un èxit de vendes amb “Toki o kakeru shôjo” (La noia que saltava a través del temps) publicada per entregues en una revista per a estudiants de secundària i preparatòria entre 1965 i 1967. Més tard l’escrit va ser adaptat en vàries pel·lícules, sèries de televisió, manga i un premiat anime. Igual d’influent és la seva trilogia “Nanase” de històries de telepatia començant per “Kazoku Hakkei” (Lo que vió la criada) 1970 – 1971. En aquesta obra, una donzella psíquica és el testimoni involuntari dels veritables sentiments darrera dels intercanvis gentils dels seus patrons. En la seqüela picaresca “Nanase futatabi” de 1975. Aquí Nanase es troba amb altres formes variants de psíquics. El volum final, “Edipo no koibito” de 1977, Nanase torna amb un lloc de treball en l’administració d’una escola d’elit. En aquest llibre, els veritables pensaments de les altres persones queda representat en el text i en les imatges de les pàgines oposades. Experiments similars es repeteixen en altres obres de Tsutsui com per exemple “Kyojin-tachi” (Homes virtuals) de 1981, on es deixen vàries pàgines en blanc quan el narrador perd la consciencia. L’any 1976 s’obre camí en un altre camp escribint l’obra teatral “Star” que va guanyar el Premi Media Seiun.

A partir de la dècada de 1980 el treball de Tsutsui es dirigeix cap al camp de la metaficció. “Zanzô ni kuchibeni o” (Pintallavis en una imatge romanent) de 1989 va amollar caràcters específics del sil·labari japonès en certs capítols, donant lloc a una novel·la lipogramàtica altament experimental en la que les paraules queien literalment de la pàgina. Al apreciar la reticència dels lectors a participar en un joc lingüístic semblant, l’editor Chûô Kôron-sha el va posar a la venda amb una garantia de devolució dels diners. “Asa no Gaspard” (Gaspard del matí) de 1992 és la història d’un individu immers en un joc multijugador massiu en línea. Va aparèixer per primer cop com una sèrie diària patrocinada pel tauler d’anuncis d’Asahi Net, on Tsutsui contínuament sol·licitava comentaris dels lectors per desenvolupar la trama i la caracterització.

Tsutsui ha flirtejat amb la controvèrsia de manera constant al llarg de la seva carrera en una creuada personal contra la correcció política que en ocasions l’ha dut a acusacions de misogínia, racisme i intolerància. Es va embarcar en un atac autoritari autoimposat desprès de que la seva història “Muteki keisatsu” (Policia no tripulada) de 1968 fos retirada d'una antologia de l’editorial Kodakawa degut a les nombroses protestes per part de les Associacions d’Epilèptics. L’obra està basada en un tractament inacceptable de l’epilèpsia i com a protesta per aquesta censura Tsutsui es va negar a publicar al Japó entre els anys 1993 i 1996. Aquest incident va ser explicat en diferents assajos fets pel mateix autor i per altres escriptors. Malgrat això, durant la ben publicitada absència en els mitjans escrits, Tsutsui va romandre especialment actiu en els mitjans digitals publicant el seu primer “llibre digital” “Tsutsui Yasutaka yonsenji gekijô” (Teatre de 4000 caràcters de Yasutaka Tsutsui) de 1994. Una selecció d’obres curtes que pren el seu títol del nombre de caràcters per cada una de les peces: 4000 caràcters continus omplirien aproximadament 5 pàgines d’un llibre de butxaca en format B. També va aparèixer en un anunci de televisió per a Macintosh Computers (1995) i va ser fonamental en la creació del servidor de llibres electrònics Japan Literature Net (JALInet).

Tsutsui està àmpliament representat en els mitjans audiovisuals. No tant sols “La noia que saltava a través del temps” va ser àmpliament adaptada, si no que Nanase ha estat vàries vegades adaptada al cinema i a la televisió. També es van crear dues sèries de televisió del seu personatge Fugô Keiji (Detectiu milionari) i més de 20 adaptacions cinematogràfiques dels seus treballs on s’inclouen: “Ore no chi wa tanin no chi” (La meva sang és la sang d’un altre), “Watashi no grandpa” (El meu avi) i “Paprika”. La majoria de les seves obres més famoses també han estat adaptades al manga. “L’últim fumador” i “Homes salmonel·la en el planeta porno” es van emetre com a serials radiofònics en l’emissora de ràdio de la BBC l’any 2009.

El treball de no ciència ficció inclou la col·lecció històrica Tsutsui Junkei anomenada així per un cabdill samurai del segle XVI a qui Tsutsui imagina juganerament com un ancestre distant. També s’hi inclou la secció sobre la Ciència Ficció japonesa escrita per Tsutsui i que forma part de l’estudi de no ficció “SF Kyôshitsu” (Classe de Ciència Ficció) de 1971. Al llarg de la seva carrera també ha treballat periòdicament com a actor i expert, ha escrit varis volums d’autocrítica on analitza subtexts dins del seu propi treball. L’any 2010 escriu la polèmica “Aho no kabe”, una crítica dirigida contra la humanitat moderna, on desafia a tota la humanitat a superar el “mur idiota” que impedeix la veritable pau i prosperitat.