Ojiya Chijimi - Echijo Jofu

Entre la temporada de pluges i els mesos caniculars que transcorren després, és indiscutible afirmar que els estius japonesos són especialment humits i càlids. Això fa que els japonesos apreciïn especialment els teixits lleugers i de gran qualitat per no patir excessivament i amb elegància digna els terribles calors humits de l’estiu. El que potser no es tan conegut és que per a crear aquests teixits és necessari un element molt particular i totalment contrari a l’estiu: la neu.

És a la Prefectura de Niigata, més concretament en una regió coneguda sota el nom d’Uonuma, al nord-oest de l’illa principal, característica per les seves extenses planes i per l’enorme i gruixut mantell de neu que cada any decora el seu paisatge. Els habitants d’aquesta regió es dediquen en cós i ànima a preservar l’enorme herència cultural sobre la manufactura dels seus famosos teixits, coneguts amb el nom de “Ojiya Chijimi” i “Echijo Jofu”. 

La UNESCO ha incorporat dins del seu Patrimoni Immaterial de la Humanitat aquesta tècnica centenària que transforma les fibres vegetals de la planta de rami en un teixit fresc i resistent gràcies a la utilització del sol i de la neu.

Com es de suposar en tota tècnica tradicional existeixen una munió de passos a seguir fins a obtindre el producte final, i en el cas del teixit Ojiya Chijimi comença amb la recoleccio a mà de la planta de rami, la separació de les seves fibres utilitzant les ungles  i, també de forma manual, retorçar-les fins a convertir-les en fils. És aquesta manera de retorçar els fils de forma ben ajustada la que confereix un plec distintiu a la tela anomenat “shibo” i que aporta la característica frescor a la peça de roba.

Els fils fets de rami s’amunteguen en feixos i es lliguen amb fibres de cotó per a ser tenyits de manera que, quan es confecciona el teixit, es puguin formar motius geomètrics o florals. Cal dir que el teixit es confecciona amb un senzill teler de cintura. La peça de roba resultant es renta amb aigua calenta, es realitza una tècnica d’estovament que consisteix en trepitjar-la amb els peus i finalment s’estén durant un període que va d’entre 10 i 20 dies sobre els camps coberts d’un bon gruix de neu.

El truc químic aconseguit amb aquesta última acció es deu a que el teixit es va assecant a poc a poc per l’acció del sol que, al mateix temps, també fon la neu i allibera els àtoms d’ozó atrapats en ella. L’ozó que travessa les fibres tèxtils l’aclareixen i alleugereixen aconseguint un teixit d’origen vegetal summament apreciat pels japonesos de qualsevol classe social.

Aquesta tècnica tèxtil, que sembla a ser que es remunta al s. XVII, produeix un material ideal per a la confecció de kimonos d’estiu, fundes de coixí i llençols. Però el més espectacular és la contemplació del paisatge nevat convertit en veritables obres d’art efímeres i que han convertit el turisme que vol contemplar aquest espectacle en una nova font d’ingressos per a aquesta regió.