"Ashita no Joe"

Avís: he intentat realitzar aquest escrit sobre “Ashita no Joe” amb el mínim de spoilers possible. Malgrat això, hi ha coses que he tingut que comentar per a fer comprendre, a qui ho llegeixi, la magnitud d’aquesta obra. Amb tot, he procurat explicar-me en tot moment intentant no destrossar els continguts ni els girs argumentals del manga. També vull disculpar-me per l’extensió del post però crec que l’obra que ens ocupa val molt la pena ser analitzada amb una miqueta més de profunditat.

Un jove arriba al barri dels doya de Tokyo arrastrant els peus en una tarda ventosa. Les seves úniques possessions són la roba que porta ficada i un sac que du penjat a l’esquena. Ni diners ni menjar. L’aparent solitud dels carrers és tant sols un miratge, ja que es seguit per la colla de nens del barri, petits delinqüents que ataquen en grup i s’emporten tot allò que creuen de valor. Un sisè sentit posa en alerta al jove i desmunta totes les emboscades que li tenien preparades.

Un altre personatge entra en escena, un vell borratxo. Aquest s’acosta al nouvingut per demanar-li diners però aquest últim se’n desempallega en un tres i no res. Per acabar d’arrodonir la seva arribada al barri, uns brètols pertanyents a una banda de yakuza li busquen les pessigolles. És en aquest punt què es desencadena una baralla de tots contra un, però contràriament al desenllaç esperat, és el jove qui abat a tots els seus adversaris a cops de puny. Entre els testimonis de tal acció èpica està el vell bevedor, Dampei Tange, un veterà boxejador repudiat per la boxa professional degut als seus excessos amb la beguda. És Dampei qui veu un punch què feia temps que no veia i un potencial enorme per a la boxa en el jove nouvingut.

Joe arriba als doya

Així comença l’obra culte “Ashita no Joe” (Joe de demà). Originalment serielitzada en la revista “Weekly Shône Magazine” entre 1968 i 1973, va ser recopilada en una col·lecció de 20 volums per la editorial Kodansha. Inèdita al nostre país, tenim la sort de trobar-la en anglès i en francès. Per a aquesta ressenya he utilitzat la edició “vintage” francesa publicada per Glénat i recopilada en 13 volums. Però que té “Ashita no Joe” per haver marcat a tota una generació i haver-se convertit en una icona dins del món del “manga”? Forces elements en són els responsables.

Començarem pels seus autors: el coautor i guionista Ikki Kajiwara què signa amb el pseudònim d’Asao Takamori degut a que al mateix temps que guionitzava aquesta sèrie estava treballant per una editorial rival. Kajiwara va estar sempre lligat a l’escriptura d’obres relacionades amb l’esport, una de les més populars és “Tiger mask”. El guió què ens aporta s’allunya moltíssim del clàssic spokon i crea un drama dur i terrible sobre uns personatges caiguts dins del seu propi infern personal i mostra la seva lluita per sortir-ne. La seva ambientació, el barri dels doya, ja ens presenta un ambient sòrdid i miserable de pobresa i manca de recursos essencials però on, malgrat tot, els seus inquilins viuen amb alegria. Aquesta ambient queda encara més marcat quan Kajiwara el contraposa amb l’ambient luxós i lluminós de la gran Tokyo. La diferència entre spokon pur i dur i l'obra què ens ocupa és que en el primer els personatges avancen en les seves habilitats i creixement personal gràcies a l’esport, però en “Ashita no Joe” la boxa és tant sols un recurs per fer avançar el relat. La lluita del protagonista per sortir de la seva situació miserable queda completament deslligada de l’esport i,  per tant, la boxa és tant sols una excusa.

Joe Yabuki i el seu caminar "encongit" característic.

Per altra banda, la història es centra en un moment i una situació concreta. Uns personatges fixes i un indret just. No es tracta d’una evolució esportiva on cada vegada els rivals són més forts i el protagonista ha de lluitar contra ells, si no que els protagonistes lluiten contra la vida des del mateix moment que es coneixen i decideixen seguir un camí cap a la boxa professional. Tant sols cal dir que són necessàries 600 pàgines de lectura per poder veure al protagonista sobre un ring per primer cop. Aquesta lentitud en la narració fa que el lector conegui de manera molt profunda a cada un dels personatges, on no hi ha bons ni dolents, tan sols rivalitat, aconseguint que empatitzi i s’identifiqui amb tots ells.

El dibuix corre a càrrec de Tetsuya Chiba, l’altre coautor d’aquesta brutal obra. Tot i el dibuix clàssic (penseu que l’obra va aparèixer l’any 68) i amb influències directes del gran Tezuka, Chiba va saber donar-li un traç fi i precís a cada una de les vinyetes d’aquest manga. La definició dels personatges i els decorats detallats retraten l’ambient d’un Japó en plena recuperació econòmica però en el que encara existeixen barris marginals on la misèria i la insalubritat campen al seu gust. La claredat del dibuix en les escenes d’acció és espectacular, fins i tot es capaç d’utilitzar dues pàgines senceres per plasmar una acció de 3 o 4 segons de durada. Si a tot això li sumem el dinamisme que aporta a cada una de les escenes i la tàctica de crear primeríssims plans on tan sols es mostren els ulls dels personatges per reflectir els sentiments, podem dir que Chiba es va avançar al seu temps i va marcar escola.

Dampei Tange.

Els personatges i el seu bagatge per la vida també són elements importants que expliquen l’èxit de l’obra. Joe Yabuki és un jove temperamental, orgullós, fanfarró, desllenguat i cretí. Jove delinqüent abandonat pels seus pares que sobreviu des de la seva tendra infància gràcies a l’astúcia i a les petites estafes que realitza per tirar endavant. Lluitador incansable contra el sistema social establert confia moltíssim en les seves capacitats i això el porta a menysprear a tots els demés, però com diu la dita: més cops dona la vida. I és a base de cops que el personatge creix i troba, gràcies a en Dempei i la boxa, una raó per lluitar i sortir del forat on es troba.

Dempei Tange, també conegut al barri com a “Kinkichi” (vell boig per la boxa) és un antic boxejador i entrenador rebutjat pels seus col·legues degut als excessos amb la beguda i als espectacles lamentables que protagonitzava dins i fora del ring. Caigut en misèria es dedica a pidolar almoina per a poder seguir bevent sake barat. L’encontre casual amb Joe el fan somiar novament amb un retorn a la boxa professional per la porta gran ja que veu, en el jove Joe, maneres de boxejador, i dels bons. És aquest somni el que el porta a abandonar l’alcohol i a protegir contra tots els elements al jove prodigi amb un talent innat per la pegada.

Tôru Rikiishi.

La relació entre ambdós personatges és forta i en tot moment tumultuosa degut al fort caràcter de tots dos. Al principi Joe no se’l pren seriosament i això el du a seguir fent de les seves, motiu que el porta a ser detingut i tancat en un correccional. Malgrat això, Dempei no es dona per vençut i li envia cartes a Joe amb exercicis sobre boxa per a que practiqui durant el seu tancament, d’aquí el nom de l’obra “Ashita no Joe”. És durant aquest període de càstig que Joe coneix a qui serà la seva némesi: Tôru Rikiishi i la seva veritable obsessió que l’esperona a superar totes les barreres i traves què se li posen per davant.

Tôru Rikiishi és l’antagonista d’aquesta història. Orgullós i persistent, la rivalitat amb Joe arrenca des de l’època del reformatori, quan va frustrar un intent de fugida del protagonista. A mesura que avança la història Rikiishi es converteix en la principal motivació per a en Joe. Les ganes d’afrontar-lo i guanyar-lo en un combat net dalt d’un ring propicien el creixement personal i esportiu del boxejador. Fins i tot s’ha arribat a considerar que la rivalitat existent entre Joe i Rikiishi és la més bonica, sincera i dramàtica del manga.

A aquest triangle se li van afegint diferents secundaris com tots els rivals què Joe es va enfrontant durant la seva carrera esportiva, els habitants del barri dels doya amb especial protagonisme de la banda de vailets trinxeraires que adopten a Joe com a aniki (germà) d’ells. També cal destacar l’amic i sparring de Joe: Kan’ichi “Mammouth” Nishi. Pel que fa als personatges femenins destaquen Yoko, la néta del president del gimnàs Shiraki, on s’entrena en Rikiishi, i Noriko, la filla del queviures on treballen Joe i Kan’ichi. Tots ells prenen importància en l'esdevenir de la història.

Sang, suor i llàgrimes.

Quan es va començar a serielitzar “Ashita no Joe” a l’any 68 i durant els 5 anys que es va anar publicant, Japó estava recuperant-se econòmicament dels estralls, misèria i fam què els va dur la II Guerra Mundial. La mala època d’escassetat d’aliments i les incursions al mercat negre comencen a quedar enrera i Japó comença a enfilar l’esprint que el durà al país tecnològic i capdavanter que va ser a partir dels anys 80 fins a dia d’avui. Les revoltes d’estudiants són freqüents i aquests comencen a identificar-se amb el Joe del manga pel seu caràcter rebel i orgullós. Hi va haver fins i tot una comparació bastant injusta en la que es deia que Joe era de pensament polític d’esquerres degut al seu inconformisme, mentre que el sempre moderat i contingut “Astroboy” era de dretes. Sembla a ser que aquesta afirmació va ofendre profundament a Tezuka. Amb tot, un episodi lamentable de la història japonesa va ser quan un grup de radicals d’esquerres va segrestar un avió comercial i van emetre una nota informativa afirmant que ells eren “els Joe del demà”.

Contra-creuat.

“Ashita no Joe” és una obra profundament dramàtica d’una duresa terrible, no en va els seus autors formen part del corrent Gekiga (literalment “dibuixos dramàtics”, corrent artística de la qual m’agradaria parlar-ne més profundament en un altre post). Amb tot, l’obra intercala moments còmics que serveixen per distendre l’ambient de tensió i drama creat pels autors. La majoria d’aquests moments els protagonitzen la colla de nens del barri dels doya.  (Atenció: spoiler) Hi ha un fet dramàtic que divideix l’obra en dues parts i que va propiciar una de les anècdotes més sonades del món del manga. En un moment determinat de la història mor un dels personatges. L’estimació del públic, el carisma d’aquest i la identificació de molts dels lectors amb ell va portar a una allau de queixes i mostres de condol a les oficines de l'editorial. Finalment es va optar per realitzar una cerimònia budista oficial d’enterrament al rebedor mateix de la editorial Kodansha amb un monjo. Hi van assistir més de 700 seguidors del manga. És la cerimònia oficial dedicada a un personatge de ficció més nombrosa que s’hagi fet mai.

Com és d’esperar, i sobretot amb una obra què ha marcat a tota una generació, “Ashita no Joe” té les seves versions televisives i cinematogràfiques. Es van realitzar dues sèries d’anime i dues pel·lícules també d’animació. A més, cap a l’any 2011 es va realitzar una adaptació cinematogràfica en imatge real. Aquest any 2018 s’ha estrenat una sèrie d’anime basada en el manga original, anomenada “Megalo Box”, per celebrar el 50è aniversari de la seva publicació, gairebé res!

“Ashita no Joe” és un clàssic per mèrits propis. Un drama en tota regla i una de les millors històries mai contades en el manga, ja sigui pel carisma dels seus personatges, pel tempo que van saber donar-li, per l'estructura i construcció del seu guió o perquè té un dels finals més grans i elegants mai vist. Fàcil de llegir i de comprendre Kajiwara i Chiba van marcar un abans i un desprès amb “Ashita no Joe” i han influenciat molt en obres posteriors d’altres autors. Fins i tot tenen el (dubtós) honor de ser els primers que van trasbalsar el país oferint la mort d’un dels principals personatges als joves lectors japonesos. Si desprès de llegir tot això algú decideix donar-li una oportunitat a aquesta obra que sàpiga que no se’n penedirà i, segurament, es convertirà en una de les millors experiències lectives que mai hagi experimentat.

Avui, 26 de maig de 2022, l'editorial Arechi ha publicat el primer volum (de 12) d'aquesta increïble obra mestra amb traducció de Marc Bernabé. El format tankobon, editat en rústica amb sobrecobertes, d'unes 370 pàgines cada volum, i imprès en paper de molt bona qualitat fa honor a la grandesa i importància d'aquesta obra. L'edició d'Arechi deixa en ridícul la que va editar Glénat en francès amb el seu format vintage de tapes de cartró i un paper gris de molt poc gramatge. Posant les dues edicions una al costat de l'altre, la francesa i la castellana, està ben clar que Arechi ha passat la mà per la cara als gals. Tant sols una cosa bona li trobo a l'edició francesa i és que tot i el xovinisme francòfon (i aquí ja sé que m'estic ficant en un jardí), mai es van atrevir a traduir el títol de l'obra per "Joe du demain". (Text afegit el 26 de maig de 2022)