Fauna japonesa: Corb marí

El corb marí és una espècie molt comú i extensa d’aus marines. Aquests ocells s’alimenten al mar, als estuaris, als llacs i rius. Pren el nom científic de “Phalacrocorax carbo” per al corb marí gran, o gran corb marí o corb marí negre i “Phalacrocorax carbo hannadae” per a la subespècie que habita al Japó.

El corb marí pot arribar a mesurar entre 77 i 94 cm de llargada, i entre 121 i 149 cm d’envergadura. Té una cuallarga i una gola groguenca, i durant l’estació de cria, els adults llueixen unes plomes blanques a les potes (febrer-març). El bec és llarg i corbat i les plomes d’aquesta au són molt poc impermeables, per això està constantment amb les ales esteses per tal d’assecar-les. Les seves potes, curtes i situades molt enrere, obliga a l’au a adoptar una postura gairebé vertical quan està parada al terra. El seu vol es aletejant i estable, durant el qual, ocasionalment, pot planejar. I és molt característica la seva silueta de vol en forma d’aspa, tot i que de vegades ho fa en línia o en formació.

És un animal gregari que sol formar concentracions, més aviat grans, en dormidors i zones de descans. Dormen i ponen els seus ous en arbres, que arriben a danyar-los pel gran sobrepès que aquests han d’aguantar o a causa dels excrements, altament corrosius. Tot i això, els excrements de cormorà són molt apreciats pels grangers japonesos pel seu alt contingut en fosfats, i per tant, com a bon fertilitzant.

 

Nidifica principalment en penya-segats, rarament terra endins, i diposita entre 3 i 4 ous, d’un blau pàl·lid, en un niu construït a base d’algues, herbes i excrements, que incubaran durant 29 dies. La seva dieta és bàsicament piscívora, formant-la un ampli ventall de peixos, sobretot de nedadors diürns. El corb marí neda amb el seu cos sobresortint molt poc de l’aigua, perseguint a les seves preses fins i tot bussejant. Introduint el cap sota l’aigua les localitza i després les persegueix, pot arribar a estar entre 20 i 30 segons dins de l’aigua i arribar a agafar profunditats considerables d’uns 20 metres. Tot i que no s’allunya gaire de la costa, varis individus poden col·laborar per encerclar els peixos. Es diu que es capaç d’ingerir diàriament el seu pes en captures.

Moltes localitats japoneses contenen en el seu nom el kanji del corb marí, això indica l’alta presència del corb marí, ja sigui de mar o de riu, en tot l’arxipèlag japonès. A més, des de temps remots, el corb marí ha estat utilitzat per l’home en un binomi perfecte d’aprofitament d’habilitats d’un amb l’altre. Les habilitats pesqueres del corb marí són aprofitades per l’home i a canvi l'ocell allarga ostensiblement la seva esperança de vida. Això s’anomena “ukai”, que té dos significats: el primer indica la tinença de corbs marins com aus domèstiques, i la segona és l’art de pesca utilitzant aquests ocells.

Ja al segle VI trobem representacions gràfiques de la pesca “ukai” plasmades en peces de ceràmica, i més endavant, al segle VII, es troben documents xinesos i japonesos que parlen d’aquesta pràctica. Es té constància que l’”ukai”” es practicava en més de 150 indrets per tot el Japó, però ara tant sols s’utilitza com a exhibició i atracció per als turistes en una dotzena de pobles.

El pescador d’”ukai” captura els corbs marins en estat salvatge, preferentment els marítims, ja que són molt més hàbils en la pesca que els seus germans d’aigua dolça. Els domestica, i un cop amansits, comença un procés d’entrenament que dura tota la vida de l’ocell. El corb marí es submergeix en l’aigua per atrapar la seva presa, i torna a la superfície on, amb un gest precís, engoleix el peix començant sempre pel cap. El bec fort dels corbs marins es pot obrir en un angle d’uns 70º per poder empassar-se captures de fins a 35cm. Per evitar que la captura arribi a l’estómac de l'ocell, el pescador li posa un llaç de cànem al voltant del coll (kubiyui), i quan veu que l’ocell porta una captura li prem el pap per a que el regurgiti. En realitat, el llaç que l’au duu al coll, està el suficientment fluix com per permetre que es pugui empassar les peces petites, ja que si no fos així, el pescador condemnaria al corb marí a morir de fam.

Quan arriba la nit, les barques posen rumb cap al port amb una fogaina a la proa per atreure els peixos i il·luminar el camí. El capità de l’embarcació, anomenat “usho”, utilitza unes cordes primes, “tenawa” per mantindre les aus dins de l’espai il·luminat. Les “tenawa” tenen uns 3 metres de longitud i estan trenades amb fibra de cedre seguint el sentit de les agulles del rellotge, això està fet expressament per si en cas de que la corda quedés travada sota l’aigua per algun obstacle, el pescador podria desenredar-la ràpidament fent-la girar en sentit contrari. Si no fos així, el corb marí moriria ofegat si no pogués sortir a la superfície a respirar al cap de 3 minuts. A més a més, les “tenawa” duen lligat al seu extrem un os de balena per evitar que s’enredin entre elles.

L’”usho” sol conduir una dotzena de corb marins al mateix temps, agafant les “tenawa” amb la mà esquerra i utilitzant la dreta per evitar que s’enredin. Per pescar amb aquesta antiga tècnica calen molts anys de pràctica i mestria, tenir una gran habilitat i intuïció i, sobretot, una enorme confiança en els corbs marins.

En l’”ukai”, el corb marí no treu un benefici directe del seu treball, ja que les preses grans li són extretes per al consum humà, però està demostrat que mentre els corbs marins salvatges tenen una esperança de vida de 5 anys, els corbs marins domesticats que s’utilitzen per aquest art de pesca, arriben a viure fins a 20 anys. Això és degut a la gran cura que els pescadors tenen d’ells i dels llargs períodes de vacances, ja que la pesca “ukai” es practica tant sols entre l’11 de maig i el 15 d’octubre, 158 dies a l’any entre els quals no hi ha pesca la nit de lluna plena i després d’un dia de pluja abundant si el riu baixa fort.

Se sol utilitzar l’expressió “ukai” per descriure l’explotació dels treballadors fent una comparació entre l’home mal pagat i el corb marí.