Porcs i cuirassats

Ens situem en la època d’ocupació americana d’un Japó de postguerra, on la manca de recursos alimenta el geni i tothom se les empesca per sobreviure, i els més ambiciosos intenten sortir de la pobresa com sigui. Yokosuka és un petit port pesquer reconvertit en base americana per als grans vaixells de guerra. Tothom vol els dòlars dels marines americans, i el poble es reconverteix en un antre de prostitució, joc il·legal i cau de mafiosos. És aquí on trobem els dos protagonistes: Haruko, la noia que somia en anar cap a Amèrica per començar una nova i prospera vida, i que al mateix temps intenta convèncer al seu xicot, Kinta, per a que l’acompanyi. En canvi, Kinta té altres plans. Cuidador d’una porquera, aviat cau en mans dels yakuza que també volen controlar el mercat de la carn de porc, i es ràpidament convençut de que el seu futur està dins de la banda, on la feina és senzilla i els diners fàcils i abundants.

“Porcs i cuirassats” (Buta to gunkan) és la primera pel·lícula de Shôhei Imamura amb la Nikkatsu desprès de sortir de la Shochiku. Filmat l’any 1961 en blanc i negre, el film es presenta com una comèdia costumista de la època, però ben aviat queda clar que la intenció d’Imamura no és altra que retratar amb una crítica ben severa la societat i actituds japoneses de l’època. Ja sols començar la pel·lícula, un cartell ens anuncia que els fets ocorreguts durant el film són completament ficticis, no sigui que ferir certes sensibilitats pogués repercutir negativament en la carrera del director.

Certament hi ha forces elements còmics en la pel·lícula, el mateix protagonista, Kinta, es veu clarament que pateix algun trastorn de dèficit d’atenció; o el seu cap mafiós, un hipocondríac recalcitrant que serà salvat, en un moment del film, per un anunci d’assegurances de vida. I genial la escena en que no hi ha manera de desfer-se d’un cadàver... Tot i voler amagar els aspectes de la societat japonesa que tant detestava sota forma de comèdia, està clar que el seu rebuig a la guerra, el caràcter servicial japonès que indueix a les noies a prostituir-se per uns pocs iens, i el retrat descoratjador de les classes socials més baixes queden grandiosament plasmats en el film.

Imamura es caracteritza pel seu descontrol en la narració i en les escenes implícites de violència i sexe, i amb aquesta primera pel·lícula produïda per la Nikkatsu ja es comença a forjar el caràcter personal d’aquest director. Les escenes sexuals queden encara tapades per l’autocensura que el mateix director s’imposa, però es deixen entreveure en els encontres apassionats o en l’escena de la violació, on la càmera desvia vergonyosament la mirada. Pel que fa a la desmesura, aquesta és present en la escena final de la pel·lícula, on desenes (centenars?) de porcs fugen pels carrers de Yokosuka presos pel pànic. La utilització desmesurada d’aquests extres i el seu cost van propiciar que Nikkatsu castigués a Imamura deixant-lo dos anys sense dirigir una pel·lícula.

 

Un film entretingut, amb escenes realment divertides i un rerefons terrible, amb el que és molt fàcil fer-ne una doble (fins i tot triple) lectura. Assassins, macarres, mafiosos, prostitutes, sonats, pobres, miserables, racistes i vividors desfilen en blanc i negre pel festival de la vida de postguerra sota els ulls d’aquest gran director. Riure i plorar per les conseqüències d’una guerra que sempre acaben patint les classes socials més baixes, les preferides d’Imamura. Interessant com a iniciació al treball d’aquest director, ja que en “Porcs i cuirassats” (primer film de la trilogia Porcs, xulos i putes) està la llavor de l’Imamura que arribarà a guanyar la Palma d’Or dues vegades per “La balada de Narayama” i “L’anguila” (també comentades en aquest blog).