"Le Sommet des Dieux"

El reporter japonès Fukamachi creu haver reconegut a en Habu Jôji, l’alpinista al qual donaven per desaparegut des de feia anys. A més a més, entre les seves mans es troba una càmera fotogràfica que podria canviar la història de l’alpinisme per sempre. I si en George Mallory i l'Andrew Irvine foren els primers homes a haver aconseguit arribar al cim de l’Everest el 8 de juny de 1924? Tan sols la petita càmera Kodak Vest Pocket amb la que s’havien de fotografiar al sostre del món pot mostrar la veritat d'allò que va passar. 70 anys més tard, en Fukumachi es llença rere la pista d'en Habu per intentar resoldre aquest misteri, descobrint un món d’apassionats assedegats de conquestes impossibles i acompanyant-lo fins al seu viatge final cap al Cim dels Déus.

En Patrick Imbert dirigeix “Le Sommet des Dieux” (El Cim dels Déus), un llargmetratge animat estrenat a les sales comercials franceses a finals de 2021 que ens narra una èpica investigació periodística basada en el manga homònim de Jirô Taniguchi i Baku Yumemakura. L’animació francesa és, des de fa anys, del millor que s’està fent ara mateix a Europa en aquest gènere i aquesta pel·lícula és un bon exemple d’això. La història ens porta des de la gran capital japonesa fins als gelats cims de l’Himàlaia, deixant gravat a foc en les nostres retines els espectaculars paisatges gelats què, en més d’una ocasió, dubtarem si es tracten de dibuixos o d’imatges reals. Això ja diu molt de l’art que acull aquesta cinta què ens transmetrà les gèlides temperatures del cim del món a través de les nostres pantalles de televisió.

El ritme pausat de la cinta ens permetrà gaudir de la magnífica animació en un apartat tècnic què no ha estalviat esforços per recrear fidelment tots i cada un dels moviments de l’alpinisme d’elit. L’animació clàssica 2D d’aquesta pel·lícula transmet a la perfecció els sentiments dels personatges aportant una sorprenent naturalitat en els moviments i gestos facials. Poques escenes d’acció trobarem, però això no significa que el film no transmeti l’emoció de l’aventura, el vertigen de les alçades o l’adrenalina del perill. L’enfrontament dels protagonistes a la muntanya és reflexiu, calculat i molt curós perquè qualsevol petit error pot derivar en una mort segura.

El disseny de personatges és realista, conservant l’estil de dibuix de Taniguchi. Homes rudes de fort caràcter i ego desproporcionat que porten la passió per la muntanya més enllà dels seus propis límits físics. Es troba a faltar algun personatge femení amb pes en la trama. Cert és que en els començaments de l’alpinisme la testosterona dominava tot el panorama alpí, però tenint en compte que la història que se’ns narra té lloc en ple segle XXI, no hagués estat malament una mica més de paritat. Tornant de nou als personatges, ambdós tenen un fort caràcter d’acord amb la passió què senten per les muntanyes. La determinació els farà xocar entre si des de bon principi, però no els quedarà altra opció que col·laborar entre ells per fer front al tercer protagonista d’aquesta pel·lícula: la muntanya. Quan apareixen imatges de neu i gel en la pantalla es crea el silenci. La seva immensitat esborra qualsevol rastre de vida. Tan sols el rugit del vent, el so sec d’una placa que s’aclivella, l’eixordador retruny d’una allau... L’increïble apartat sonor converteix la muntanya en un ésser viu que engoleix dins seu a qui no sigui capaç de llegir les seves intencions o no sigui mereixedor de passejar-se pel seu vessant.

Sols per la bellesa de les escenes ja val la pena el visionament de “Le Sommet des Dieux”. Escenes amb un predomini del blanc nuclear que acompanyades per la grandiosa banda sonora composta per l'Amine Bouhafa creen una experiència audiovisual inigualable. Els instruments de corda transmeten una atmosfera de grandiositat, llibertat i puresa i fan vibrar l’espectador mentre veu com els protagonistes ascendeixen per parets verticals amb piolets i grampons.

“Le Sommet des Dieux” ens du del present al passat en un vaivé de flash backs que se centren a seguir les passes d'en Habu Jôji. Les investigacions d'en Fukamachi per trobar l'amagatall d'aquest esquiu protagonista aporten la dosi necessària d'intriga i suspens al metratge. Al llarg dels 91 minuts de pell·lícula, se'ns mostra de forma poètica la irracional passió d’uns homes que han fet de l’alpinisme la seva filosofia i religió. L’ànsia d’aconseguir objectius cada cop més impossibles i poder gallejar amb les gestes que tan sols els que practiquen aquest exigent esport poden comprendre. Aquests són els triomfs d'un esport de gran duresa. Triomfs personals que els duen a patir l'obsessió malaltissa de tornar a trepitjar paisatges que s’han emportat a amics i companys, que els ha cremat els dits per congelació i on poc els ha faltat per deixar la vida en ells. Aquesta és la veritable trama de “Le Sommet des Dieux”, el desassenyat sentiment d’uns homes que es llencen al perill, emportats per la passió de superar la naturalesa més salvatge.

“Le Sommet des Dieux” és una espectacular cinta d’animació per a adults a la qual hauríem de donar una oportunitat per la seva immensa qualitat i per l’acostament tan respectuós i sincer a l’esport de l’alpinisme i a l’obra de Jirô Taniguchi.