"The Tatami Galaxy"

Aquest és el tercer any universitari i val a dir que la vida al campus no s’assembla gens al que esperava. Quan va arribar, el primer que va fer va ser apuntar-se a un dels molts clubs d’activitats extracurriculars que ofereix la comunitat estudiantil. Tot i els esforços per participar en les activitats i integrar-se amb els seus companys, continua sent un alumne solitari sense amics i sense haver trobat l’amor de la seva vida. Està ben clar que la seva situació és per culpa de la mala influència que exerceix sobre ell l’Ozu. En què s’ha equivocat per què la vida universitària no sigui el llit de roses que sempre havia somiat? Potser tot hauria sigut diferent si s’hagués inscrit en un club diferent.

“The Tatami Galaxy” (Yojōhan Shinwa Taikei, 四畳半神話大系) és una sèrie animada per a la televisió dirigida per Masaaki Yuasa i va ser la guanyadora del Festival d'Art del Japó en la categoria d'animació l'any 2010. El guió de Makoto Ueda és una adaptació de la novel·la homònima de Tomihiko Morimi (Penguin Highway, The Night is Short, Walk on Girl) publicada l’any 2004. La sèrie va ser produïda per l’estudi Madhouse i emesa pel canal Fuji TV durant l’any 2010. La banda sonora va a càrrec de Michiru Ôshima i destaquen a composició d’obertura, “Maigoinu to Ame no Beat”, composta per Asian Kung-Fu Generation, i el tancament, “Kami-sama no Iutō”, d’Etsuko Yakushimaru.

“The Tatami Galaxy” juga amb la teoria dels universos paral·lels on, a partir d’una decisió, les realitats es bifurquen creant mons molt semblants entre ells, però amb unes diferències mínimes que els fan únics. Aquesta temàtica interdimensional  ha sigut força emprada per crear tota mena de narratives  literàries i audiovisuals de ciència-ficció. Uns ho han fet de forma més seriosa, com és el cas de “Steins; Gate” que podem gaudir actualment amb doblatge en català pel contenidor infantil i juvenil SX3, o per l’EVA, ambdós de Televisió de Catalunya. O d’altres, com és el cas que ens ocupa, que agafen aquesta temàtica dels viatges en el temps on els salts quàntics estan al servei de la comèdia més esbojarrada.

Els 11 capítols que conformen el total de l’obra tenen un ritme frenètic. La quantitat de coses que passen en cada un d’ells és desbordant. Però no ens angoixem. Ràpidament, ens adonem que tots segueixen un mateix patró. Cada capítol té lloc en un univers paral·lel que arrenca amb la inscripció del protagonista que, per cert, no té nom, en un dels clubs estudiantils que ofereix l’alumnat universitari. Formar part d’aquest club no li canvia la vida de la manera que esperava i, en conseqüència, es desil·lusiona. Fa coneixença amb l’Ozu, el qual li encomana una missió de dubtosa moralitat. Apareix l’Akashi, que li fa una promesa. Topa amb una endevina que, de manera críptica, li anuncia que davant seu té tots els elements necessaris per canviar la seva vida. Troba un clauer que l’Akashi ha perdut, però sempre oblida tornar-li (per cert, aquest clauer em transporta a una altra sèrie clàssica, “Paranoia Agent”, per la semblança amb Maromi). El protagonista es lamenta de la seva situació i es demana si la seva vida hagués sigut d’una altra manera si s’hagués apuntat a un club estudiantil diferent. El temps retrocedeix fins a la seva arribada a la universitat.

El sentiment inicial de desbordament informatiu va acompanyat pels dissenys i l’animació tan particular d’en Masaaki Yuasa, que no fa altra cosa que augmentar aquesta sensació de col·lapse cerebral. L’estil caricaturesc dels personatges, el fet que no tinguin color per fer-los destacar per sobre dels decorats, la deformació dels cossos per emfatitzar les accions, les reaccions surrealistes, l’hiperexpresivitat dels gests i les faccions, la repetició d’accions per reforçar la comicitat... Tot, absolutament tot, és font d’informació i està calculat a la mil·lèsima de segon per no deixar ni una sola escena, ni un sol diàleg, sense significat. Per aconseguir això, “The Tatami Galaxy” gaudeix d’una animació al·lucinant. L’equip artístic i tècnic ha fet que l’espectacle visual sigui de primer nivell en un producte destinat a la televisió. Com ja es va fer a “Mind Game”, s’utilitzen diverses tècniques d’animació dins d’un mateix episodi. Animació clàssica, CGI, stop motion, imatges reals acolorides... El resultat final és un collage que potencia la sensació onírica de certes escenes i el surrealisme de tot el conjunt dels capítols.

La trama beu molt de la cultura xintoista i de la literatura clàssica japonesa, però com en moltes de les produccions d’en Yuasa, apareixen certs elements que ja formen part de l’estil propi d’aquest. L’abús de l’alcohol, el tabaquisme, la líbido i la simbologia sexual i la música. En les seves obres més comercials, com “Lu Over the Wall” o “Ride your Wave”, els elements, diguem-ne per majors d’edat, queden força difuminats en un exercici d’autocensura per part del director. Però el que sí que trobarem en totes les seves obres és la importància de la música. Una música que pot ser fil conductor o un simple divertimento al servei del ritme narratiu. No és d’estranyar, però, que la seva última obra fins el dia d’avui, “Inu Oh”, sigui un exitós drama musical. “The Tatami Galaxy” no és una excepció, ja se n’ha parlat de les cançons que obren i tanquen cada un dels capítols, però cal destacar, també, la petita escena musical que protagonitza en Jigûchi. Es tracta d’una breu peça inserida, amb una lletra polièdrica i totalment estripada que contrasta amb la transcendentalitat de la situació i el context.

En tractar-se d’una sèrie en la qual el comptador temporal es posa a zero en cada episodi, no es pot observar una evolució evident dels seus personatges. Simplement, tots els protagonistes interactuen entre ells en situacions totalment diferents, permetent-nos aprofundir en la seva personalitat i pensament. A banda del fàcilment influenciable protagonista sense nom, trobarem tota una corrua de personatges recurrents que apareixeran en tots els episodis, les accions dels quals afectaran la trama. L’Ozu és un estudiant problemàtic lligat al protagonista per un fil negre del destí (paròdia del fil vermell dels amants) i el màxim responsable de les males decisions que pren. En Higûchi afirma ser un savi o, fins i tot, un déu. Un alumne encallat en els seus estudis que manté una constant actitud transcendental i sentenciadora. En Jôgasaki és el típic alumne popular perseguit per les noies amb un sentit de la competició i la rivalitat molt elevat. La Hanuki és una higienista dental que canvia totalment de personalitat quan està sota els efectes de l’alcohol. L’Akashi és una estudiant de la mateixa universitat. La seva personalitat prudent i tranquil·la la fan molt atractiva a ulls de l’anònim protagonista. Apareixen molts més personatges, però que m’estalviaré d’anomenar per no estripar l’argument i les sorpreses que aquest amaga. El que sí que s’ha de mencionar és que tots tenen els seus moments de lluïment personal al llarg de la sèrie.

Fins fa ben poc es considerava “The Night is Short, Walk on Girl” com la seqüela espiritual de “The Tatamy Galaxy”. En Tomihiko Morimi és autor d’ambdues novel·les, i ambdues comparteixen molts personatges i la seva acció té lloc a la mateixa universitat. Fins i tot, en Masaaki Yuasa, va aprofitar el disseny de personatges i va voler que el tema d’obertura de la pel·lícula també fos interpretat per Asian Kung-Fu Generation, així com en Michiru Ôshima també se n’encarregà de la seva banda sonora. De tota manera, l’any 2022 es va estrenar una nova sèrie de 6 capítols, “Tatami Time Machine Blues” i aquesta sí que es tracta d’una continuació directa de “The Tatami Galaxy”.

“The Tatami Galaxy” és una sèrie dirigida als joves adults amb una temàtica molt existencialista sobre les decisions i les seves conseqüències. Un espectacle visual que no dubta a explorar la societat actual i la seva relació amb els vicis humans i els baixos instints. Estèticament trencadora, narrativament desbocada, Masaaki Yuasa no defrauda mai, i “The Tatami Galaxy” és un exemple més de per què aquest director és un dels favorits de qui això escriu.