"Herba"

La febre colonialista del Japó va forçar l’annexió de Corea al seu territori quedant tota la península en poder de l’Emperador del país del sol naixent. Això va tenir lloc l’any 1910 amb la signatura del tractat Japó-Corea. L’any 1923, tan sols tretze anys després, La regió de Kantô, al Japó, va patir  un dels terratrèmols més destructius dels que es tenen dades. Tots els seus habitants ho van perdre tot i es van quedar sense res. La misèria i la gana es passejaven sense entrebancs per tot el país. Les dificultats econòmiques que no permetien aixecar el cap van derivar en la creació d’un enemic comú sobre qui llençar tot l’odi i les culpes d’una situació tan desastrosa: els coreans. Les dures condicions dels habitants de la península, que eren tractats com a ciutadans de tercera dins d’una colònia d’extracció de recursos naturals, van empitjorar encara més. Els coreans van passar a ser, directament, esclaus dels militars de l’exèrcit japonès que eren els que governaven el seu territori des de la signatura del tractat. Qualsevol recurs que tinguessin, era directament confiscat i passava a formar part de l’imperi japonès. La creació de l’estat fictici de Manchukuo va fer que s’apliqués un quart de volta més a l’opressió que patien els coreans. La voracitat expansionista del Japó era ferotge. No contents amb haver conquerit tota la península coreana, una part del territori xinès i una altra part del territori mongol, els japonesos van desfermar una segona guerra sino-japonesa l’any 1937 per controlar els territoris del nord-est de la Xina. Per tirar endavant totes aquestes campanyes militars, el Japó reclutava a la força soldats coreans que eren enviats, contra la seva voluntat, a lluitar a primera línia de front. Els que no servien per a la guerra, eren enviats a les granges de producció, on es conreaven aliments per l’exèrcit japonès, o a les diferents fàbriques de subministraments bèl·lics. Tot això en unes condicions d’esclavatge on no es tenia cap mena d’estima per la vida de qualsevol persona que no fos japonesa. La invasió de la Xina va ser d’una crueltat extrema. Per allà on passava l’exèrcit japonès no quedava cap casa dempeus. Els homes capturats vius s’utilitzaven per fer pràctiques amb la baioneta o experiments mèdics o biològics absents de qualsevol rastre d’humanitat. Per guardar la munició pel camp de batalla, els presoners eren cremats o enterrats vius. Les dones eren violades de manera sistemàtica sense fer distinció de si es tractava d’una dona de setanta anys o d’una nena de deu, després les mataven sense cap mena de mirament. Com ja he explicat, tots els recursos naturals: carn, fruita, verdura, cereals, etcètera, anaven destinats íntegrament a l’abastiment de l’exèrcit imperial. Però el soldat no viu tan sols de menjar, beure i fumar. També cal suplir les necessitats fisiològiques i deixar que desfermi els seus instints més baixos. Per suplir les mancances de les tropes en aquest sentit, moltes dones joves van ser segrestades i enviades al que es coneixia, de forma eufemística, com a cases de conhort. Allí les dones eren menyspreades, colpejades i violades pels soldats japonesos mentre sobrevivien com podien en unes condicions infrahumanes sense assistència mèdica de cap mena.

El mes de gener de 2024, el segell Reservoir Books del grup editorial Penguin Random House publica en català “Herba” (풀) de Keum Suk Gendry-Kim. Aquest tom únic de 488 pàgines està editat en rústica en un format de 21 x 15 centímetres amb tapa de cartó amb solapes. La qualitat del paper emprat és molt bona, així com la seva impressió que destaca en els passatges més foscos del llibre. El llom és flexible i permet una obertura completa de l'exemplar en qualsevol moment, facilitant enormement la seva lectura. La traducció del coreà al català va a càrrec de la Yasmine Bonjoch Luna.

En l’actualitat, a Corea existeixen les Cases del Compartir. Aquests indrets són refugis, llocs de pau, per les dones que van ser forçades a servir en les cases de conhort. Repudiades per la societat, allí tenen una habitació en una residència pública del govern coreà. Les dones de conhort constitueixen un dels episodis més foscos del segle XX. El Japó va negar durant molt de temps la seva existència, però finalment va decidir compensar-les de forma econòmica. Això no és el que aquestes dones volen. El seu activisme reivindica una disculpa pública per part de les màximes autoritats japoneses, però aquesta mai arribarà. El Japó és conscient de l’avançada edat de totes elles i tan sols ha d’esperar perquè el temps se les emporti i tot aquest assumpte acabi desapareixent en l’oblit més absolut. Aquí és on entren en joc obres com “Herba”. Documents que donen veu i mostren al gran públic l’infern que van passar aquestes esclaves sexuals reclutades a la força per l’exèrcit japonès.  La seva autora, la Keum Suk, es va entrevistar durant anys amb l’Ok-Sun per conèixer de primera mà l’horror viscut per aquesta testimoni presencial que va patir en el seu cos la crueltat de servir en una casa de conhort. Un testimoni gràfic que no tan sols ha rebut el reconeixement de la indústria del còmic arreu on s’ha publicat, sinó que col·labora a visibilitzar aquests fets perquè romanguin en la memòria de les generacions futures.

L’estil de dibuix és fosc, de línies trencades i abruptes. El traç enèrgic i potent transmet un reguitzell d’emocions: ràbia, dolor, incomprensió, terror... No hi ha escenes on la violència es mostri obertament, la Keum Suk ha volgut fugir de crear una obra explícita i s’ha allunyat de la vulgaritat del recurs fàcil de l’exhibicionisme. En els passatges on hi ha tortures o violacions, l'autora les deixa fora d’escena i dona la paraula al dibuix enfosquint l’ambient i endurint el traç. Per fer aquesta obra, l’autora ha volgut utilitzar tinta tradicional coreana meok, i eines vàries com pinzells, esponges i pedres. Això és el que dona l’aspecte tosc i primitiu a “Herba”. Però la Keum Suk també sap crear moments de llum amb aquesta tècnica. Els moments de relativa felicitat de la protagonista són plens de línies suaus i arrodonides. Aquestes escenes són clares i brillants, però no amaguen la condició de pobresa més absoluta ni la devastadora influència d’una educació patriarcal estricta.

El ritme narratiu és àgil. Tota la vida de l’Ok-Sun és en aquest llibre, des del primer moment en què té memòria fins a l’any 2017 quan es va publicar per primer cop l’obra. Els seus records s’ordenen de forma cronològica i es barregen amb les trobades que l’autora fa amb la protagonista per entrevistar-la. Cada un dels capítols que conformen “Herba” expliquen un d’aquests records, i el conjunt de la seva totalitat conforma el bagatge vital d’una dona coreana que va tenir la desgràcia de patir des del mateix moment en què va posar els peus en aquest món.

Na Lee Ok-Sun amb l'autora, na Keum Suk Gendry-Kim

Malgrat la duresa de la narració, “Herba” és una història que desprèn optimisme i esperança. Els coreans van patir un autèntic genocidi al llarg i ample de les dècades de 1930 i 1940, i els que van sobreviure van sofrir unes condicions miserables d’esclavatge on se’ls tractava com éssers que estaven per sota dels humans. De manera particular, les dones que van ser forçades a servir a les cases de conhort van viure un infern encara molt més menyspreable d’abusos, pallisses i violacions grupals de forma repetida. Moltes hi van deixar la vida, però les que van ser alliberades amb la fi de la II Guerra Mundial, continuen el seu activisme. Una lluita  contra la posició altiva, prepotent i negacionista del Japó perquè les reconegui de forma contundent i inequívoca i se’ls demani perdó de manera pública i oficial. Una guerra encara oberta en les seves ànimes que les acompanyarà fins als últims dies de les seves vides.

“Herba” és un còmic dur. Tot el que s’explica entre les seves pàgines són fets reals. Defugint de l’espectacularitat, del morbo i d’assenyalar responsabilitats, la Keum Suk Gendry-Kim fa un exercici de memòria contra l’oblit del temps i treu a la llum les barbaritats que l’exèrcit japonès va cometre contra aquestes dones. La història de l’Ok-Sun és esfereïdora. El seu testimoni no tan sols toca la fibra, sinó que fa que l’ànima del lector es regiri davant la mal anomenada condició humana. El dibuix, amb el seu aspecte trencat, fosc, punyent, fins i tot desagradable en certs moments, pot sorprendre a primer cop de vista, però complementa a la perfecció la foscor de la història. “Herba” no vol complaure el lector, vol obrir els ulls i fer-lo partícip de la crueltat que van patir tantes dones coreanes. Un tros d’història que cal conèixer i que no puc cansar-me de recomenar sense reserves.