"Nejishiki"

Yoshiharu Tsuge sempre ha estat un dels dibuixants més esquius i complicats del panorama “manga” del segle passat. Nascut en període de guerra i amb una infància marcada per la gran depressió del país i la identitat japonesa a causa de la ocupació americana, l’ànima d’aquest autor es va omplir d’un pessimisme i una depressió crònica que l’han acompanyat fins a dia d’avui. Orfe de pare des de ben petit, la pobresa ha estat sempre l’única companya fidel que ha tingut. Emprenedor de diferents negocis tan dispars com venedor i reparador de càmeres de fotografiar fins a col·lector i venedor de pedres "suiseki". Tots els negocis i feines que ha emprés no han estat per passió o vocació, sinó que ha estat una simple manera de guanyar-se dignament la vida i poder tirar endavant. I segurament sigui aquesta la raó per la qual, més tard o més d’hora, hagi acabat avorrit de l’ofici que en aquell moment estigués desenvolupant. El mateix passa amb el “manga”. Sense cap tipus de vocació però amb un talent brutal per narrar històries, Tsuge s’embarca en el món de la novel·la gràfica per subsistir. En el seu periple per la narrativa dibuixada trobem tres períodes diferents: els viatges, els somnis i la narrativa del jo. De la última època ja vam escriure en aquest mateix blog sobre “El hombre sin talento”. Ara, vull parlar sobre un altre volum publicat, també, per Gallo Nero Ediciones i que porta com a títol “Nejishiki”.

Publicat per primer cop l’any 1968 a la revista “GARO”, “Nejishiki” (Nejishiki, yoru ga tsukamu) és un relat curt de caire oníric, pertanyent a la segona època de l’autor. Explica el  mateix autor que “Neshijiki” és un exercici purament artístic molt allunyat del “manga” que es feia en aquells moments. L’autor va trencar la clàssica barrera del blanc i negre i hi va afegir el vermell. En declaracions posteriors es va desdir d’aquestes afirmacions sobre l’art conceptual i va explicar que trobant-se molt a prop de la data límit d’entrega i sense res dibuixat a causa de la falta d’inspiració, es va quedar adormit sobre la teulada d’una caseta on venien “ramen” i va tenir un somni. En aquell moment va decidir plasmar el somni dibuixant “Nejishiki”, que ràpidament es va convertir en una obra de culte.

“Nejishiki” és una obra surrealista de caire oníric. Un noi que s’està banyant en una platja és picat per una medusa que li secciona una vena. Desesperat s’acosta al poble buscant un metge que li solucioni el problema però tothom l’ignora. A partir d’aquí la cosa desbarra i comença a agafar velocitat tot i sabent que no hi ha líquid de frens. Trens a vapor que van cap enrera, consultes ginecològiques en fàbriques fetes de caramels “kintaro”, vaixells de guerra amb la bandera imperial... Res té cap sentit i tot conté massa lògica... 

Tsuge convida al lector a submergir-se en el seu propi subconscient. La ment pertorbada d’algú que ha patit durant tota la vida i que plasma allò que li passa pel cap tal qual, sense filtres ni autocensura. Bogeria, inconnexions, pors, sexualitat, agressió, misèria, mort... El fascinant viatge dins la ment d’una persona mai és agradable i així ens ho demostra Tsuge. Ja no tant sols “Nejishiki” ens deixarà captivats i horroritzats al mateix temps, sinó que les altres narracions que acompanyen a la història que dóna títol al volum, acabaran de submergir-nos en el forat fosc, humit i pestilent que pot arribar a ser la ment humana: “El propietario del gensenkan”, “Paseo en sueños”, “Trabajillo”, “Deseo sexual bajo la lluvia”, “La noche agarra”, “La vida en el cabo Komatsu”, “La hinchazón del exterior”, “El campeón de la inmovilización”, “El crimen de Yoshibo” i “Las manos en la ventana” són les altres històries que podem trobar en aquest volum.

Interessant és la varietat d’estils que es poden trobar en aquest treball de Tsuge. Des del dibuix clàssic del manga de la dècada dels 60 i 70, fins al minimalisme fet amb quatre esbossos, passant per la utilització de pintures i tinta. 

“Nejishiki” no és una obra fàcil, ni molt menys. Tampoc va destinada a tots els públics i la seva temàtica és dura, molt dura. Fins i tot a dia d’avui tindria dificultats per a ser publicada degut als molts passatges de violència cap a les dones. Que això no quedi com a impediment per descobrir una obra que, deixant fora els aspectes més escabrosos, va marcar el començament d’un tipus de gènere surrealista de caire oníric.