Kanji: història (III)

El kanji d’estil escrivà:

 

Durant la Dinastia Qin, l’estil oficial del segell era utilitzat per a decrets reials gravats en pedra i per a ordres importants provinents del govern central. L’escriptura encara encerclava el significat amb una imatge visual i era estèticament poderosa i planera. Seria fàcil imaginar com la gent de tot el país era conscient del poder del nou govern central. De totes maneres, la unificació del país i la centralització del país va dur a un increment dels documents creats, i els oficials i els seus treballadors van tenir que trobar una forma d’escriptura més ràpida per tal de poder realitzar el seu, cada cop més abundant, treball.

Aviat va sorgir un estil d’escriptura més simplificat, que es va anomenar “reisho”, que es pensa que va ser inventat pels treballadors de baix rang, que al mateix temps també eren presoners. És per això que es va anomenar “reisho” a aquest estil, ja que literalment vol dir “escriptura d’algú que fa treballs manuals”.

Aquest estil d’escrivà va esdevenir normatiu en la successora Dinastia Han i va ser establert com el sistema d’escriptura comú a la Xina i que se segueix utilitzant a dia d’avui. Aquest tipus d’escriptura va passar a anomenar-se “Hanzi” (escriptura de Han) i Kanji en japonès.

Eines d’escriptura i la invenció del paper:

En el desenvolupament dels sistemes d’escriptura, els canvis realitzats en les superficies de suport juguen un rol molt important. En les formes d’escriptura primitives, com les inscripcions en els ossos-oracle, clavícules de vaca o la closca d’una tortuga, eren realitzades amb un ganivet esmolat. Gravant amb un objecte esmolat es creaven línies rectes que representaven imatges del seu significat. En les insripcions en objectes de bronze, es deixava actuar una aliatge de bronze sobre un motlle d’argila on es gravava el text. Això deixava les línies més gruixudes i desiguals, i els volums dels caràcters no eren uniformes. En l’estil oficial del segell la superfície d’escriptura era una placa de pedra i l’eina un cisell. Tot això requeria la intervenció d’artesans experimentats i de materials especials. Així doncs, la persona que feia l’escriptura i la persona que dictava les paraules eren completament diferents.

Altres mitjans també eren utilitzats en els temps antics. La tinta era feta a partir del sutge extret de cremar pinassa o olis vegetals untat en flocs de pel d’animals. També hi havia vàries superfícies condicionades per escriure: seda, roba, fusta i tauletes de bambú.

La roba de seda està feta a partir de filaments extrets dels capolls dels cucs de seda. Ja existia molt abans de que el cotó fos introduït a la Xina provinent del sud. La tecnologia de crear amb seda era molt ben guardada en secret per aquells que la posseïen, i la roba de seda era ben escassa i molt cara. Per això sols s’utilitzava per a cartes i ocasions especials pels nobles.

En l’altre extrem trobem les tauletes de bambú, que s’obtenien molt més fàcilment, ja que el bambú creix en àmplies àrees a la Xina. En les regions del nord i de l’oest on no creix el bambú, s’utilitzaven tauletes de fusta. Les tauletes de fusta eren més gruixudes. En els primers anys del segle XX, una sèrie d’excavacions, liderades per occidentals com Aurel Stein i Sven Hedin, van posar al descobert nombroses tauletes de fusta i de bambú que datades de molts anys abans de la Dinastia Han.

La tauleta de bambú està realitzada a partir de tires de bambú d’unes dues polzades de gruix a partir d’una tall vertical fet en la pròpia canya de bambú. La tauleta de bambú es escalfada de manera que la resina supuri cap a la superfície i formi una superfície aspra per escriure i que preservi millor el color. Utilitzant pinzells fets amb pèl d’animals, deixaven els seus escrits sobre les tauletes de bambú. Les tauletes de bambú o fusta escrites es lligaven amb tires per formar llibres. Inclòs després de la invenció del paper, línies verticals eren impreses en els fulls, no tant sols om a guia d’escriptura, si no per preservar l’aparença de les antigues tauletes de bambú.

La invenció del paper va ser atribuïda a Ts’ai Lun, en els primers anys del segle II. Va rebre un gran suport per part de l’emperador per produir paper en grans quantitats. Aquest mètode incloïa bullir plantes de canya o escorça d’arbres en una solució de lleixiu per estovar-los i després matxucar-los sobre una superfície plana amb una maça.

La invenció del paper i una creixent demanda de superfícies per escriure degut al govern emergent i a les activitats intel·lectuals va coincidir. Comparat amb els gruixuts volums lligats de tauletes de bambú o de fusta, el paper va reduir dràsticament l’espai físic necessari per arxivar-lo i va facilitar el seu transport. Va facilitar molt la tasca als intel·lectuals i als literats en general. El reduït volum, la portabilitat, i un millor accés al mitjà escrit va ser la contribució del paper per consolidar l’escriptura “reisho” que ha arribat fins als nostres dies.