Masuji Ibuse

Masuji Ibuse va néixer un 15 de febrer de 1898 en el si d’una família amb llarga tradició grangera, era el segon fill d’un terratinent. Va passar la seva infància en el poble de Kamo, a la zona més a l’est de la prefectura de Hiroshima. El seu pare, Ikuta, va morir l’any 1903, però poc va arribar a afectar al jovenet Ibuse ja que sempre va ser una persona freda i distant amb els seus fills. El veritable patriarca de la família va ser sempre el seu avi, Tamizaemon, veritable guardaespatlles de la família i conservador de les antigues tradicions de la seva prole. També era un gran col·leccionista d’antiguitats, afició que més tard el mateix Ibuse va compartir.

Després de superar el batxillerat a Fukuyama, prop de Hiroshima, Ibuse es va mudar a Tokyo, on va entrar a la Universitat de Waseda l’any 1917. Allí va agafar consciència de les noves idees sobre surrealisme i marxisme que poc a poc s’anaven escampant per tot Japó. Es va especialitzar en literatura francesa i es va interessar pels escriptors russos, principalment per Tolstoy, el favorit de la generació d’Ibuse, i per Chekhov. Per aquella època va fer molta amistat amb Aoki Nanpachi amb qui compartia una altra de les seves passions, la pesca. També va ser aquest amic qui el va esperonar per a que s’iniciés en el món de la escriptura de ficció però, malauradament Aoki va morir sobtadament al 1922, deixant un enorme sentiment de culpabilitat a Ibuse que va durar dècades.

Un incident d’abusos sexuals que va patir per part d’un dels seus professors fa que Ibuse abandoni els estudis universitaris sense graduar-se. A començament dels anys 20 ja van aparèixer els seus primers escrits, on es deixava veure la influència dels escriptors occidentals que va estudiar a la universitat. L’any 1923 va publicar el seu primer llibre, “Yûhei” (confinament) però sense gaire ressò. En aquella època, Japó estava avocat a la literatura proletària, que no era gaire del gust d’Ibuse. Ell tirava més cap al costat dels nous escriptors moderns que donaven una nova importància a la estètica i que van agrupar-se sota el nom de “shinkôgeijutsu-ha” (nova escola d’art). L’any 1929 publica una col·lecció d’històries curtes entre les que destaquen “Sanshôuo” (La salamandra) i “Yane no ue no Sawan” (Sawan sobre la teulada). Aquest cop, gràcies a la bona impressió que va causar al crític modern Hideo Kobayashi, el talent d’Ibuse va arribar al públic.

La seva següent aportació literària, “koi” (La carpa) el fa retornar a les tècniques clàssiques dins de la literatura japonesa, la narració subjectiva, on l’autor i el narrador són una mateixa persona. Els seus treballs d’abans de la guerra es caracteritzen pel seu sentit de l’humor i observació psicològica, amb una simpàtica caracterització dels personatges que, segons ell, mai canvien, com ara els vilatans, metges, percadors, venedors... Destaquem “Tangeshitei”, “Sazanami gunki” o  “Tajinko mura”. L’any 1931 va escriure “Shigotobeya” (Una habitació per a treballar), la seva primera novel·la llarga, i a l’any següent (1932) va publicar “Kawa” (El riu), la seva primera novel·la curta de ficció.

Compaginant la creació literària amb la seva passió per la pesca juntament amb el seu amic Ryuta Iida, famós poeta de haiku, va publicar diversos assajos sobre aquesta plàcida activitat. Segons declaracions d’Iida, Ibuse practica la pesca no per capturar peixos, si no pel simple plaer de llençar el fil a l’aigua, i si per casualitat captura alguna presa, la deix anar de nou al riu.

Ja al 1936 reapareix amb la novel·la curta de caràcter picaresc “Shukin ryoko” (Un viatge de col·lecta) duta a la pantalla per Naobu Nakamura. 
L’any 1938 guanya el Premi Naoki per “Jon Manjiro Hyoryu ki” la història real d’un japonès que va naufragar amb la seva embarcació i va ser rescatat per un vaixell americà.

Un cop Japó entra dins de la II Guerra Mundial, Ibuse es enviat com a corresponsal de guerra a Thailandia i Singapur.  Quan va tornar a Japó va escriure un altre dels seus treballs més representatius: “Honjitsu kyushin” (Avui no hi ha consulta), on utilitza el que serà el seu estil marca de la casa, una mescla de melancolia i nostàlgia barrejada amb la descripció tragicòmica dels personatges. Va col·laborar amb Osamu Dazai, el suïcidi del qual fa veure a Ibuse com de fràgil arriba a ser la vida. La seva obra de postguerra conté una amarga denúncia cap a aquesta com “Yohai Taicho” on un veterà de retorna a casa desprès d’estar al front de guerra de Malasia. Boig com una cabra, queda impregnat per la violència de les batalles i la seva fúria constant terroritza el poble on viu. L’any 1956 rep el Premi de l’Acadèmia de les Arts per “Hyomin Usaburo”.

L’any 1966, 20 anys després de les bombes atòmiques de Hiroshima i Nagasaki, Ibuse escriu la seva novel·la més coneguda “Kuroi ame” (Pluja negra), que explica la vida d’una família afectada per la pluja radioactiva. El film de Shôhei Imamura del mateix nom i basat en aquesta novel·la ja ha estat comentat anteriorment en aquest bloc.  Ja a l’any 1956, Ibuse va escriure “kakitsubata” (Iris bojos), un embrió de la magnífica “Kuroi ame”. Quan aquesta novel·la va aparèixer, Ibuse era el més ancià dels representants de la literatura japonesa i es creia que estava a punt de retirar-se de la vida activa. Va rebre l’Ordre al Mèrit Cultural, el més gran honor per a un escriptor al Japó, i el Premi Naoma. El seu nom també va entrar dins de les apostes com a candidat per a rebre el Premi Nobel.

Tot i la sospita de jubilació, Ibuse va escriure molta literatura abans de la seva mort per pneumònia a Tokyo, al desembre de l’any 1993. La seva obra autobiogràfica “Hanseki” es va publicar l’any 1970. El Premi Nobel japonès Kenzaburo Oe va descriure el treball d’Ibuse com “l’intent d’humanitzar el que és inhumà”.